Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

decidir en llibertat, afrontar els riscos, recuperar la credibilitat

Esquerra ha protagonitzat el debat polític de les dues darreres legislatures, en proposar una reforma de l’Estatut i un nou sistema de finançament més just. Unes propostes que si be […]

David Minoves
David Minoves 16/07/2009

Esquerra ha protagonitzat el debat polític de les dues darreres legislatures, en proposar una reforma de l’Estatut i un nou sistema de finançament més just. Unes propostes que si be en un primer moment van generar l’adhesió de bona part de la ciutadania i l’alineament de la major part de les forces polítiques catalanes, han acabat deixat un llast de desgast i esgotament en veure retallades les expectatives generades. I és de justícia dir que de la mateixa manera que hem estat capaços de dibuixar els horitzons de futur, també vam protagonitzar bona part de la frustració de la primera experiència de govern catalanista i d’esquerres des de la restauració de la Generalitat de Catalunya. Una frustració que ha derivat en desmobilització i allunyament. No descobreixo res de nou si afirmo que durant els darrers anys hem assistit a la desafecció de bona part de la ciutadania més activa amb l’agenda política del país.

Una situació que s’ha vist fortament agreujada per una crisi econòmica de la que desconeixem encara la magnitud i la durada. En aquest darrer període bona part de la ciutadania catalana ha donat mostres de l’esgotament que li produeixen les continuades comtesses electorals i les baralles partidistes que han debilitat Catalunya davant l’incompliment de la paraula donada per part del govern de l’Estat espanyol. I quan els polítics sortim de la nostra bombolla ens n’adonem que la gent està cansada de tantes discussions i necessita solucions no per demà passat sinó per abans d’ahir.

Per això no podíem defugir. Havíem de fixar un horitzó concret per al finançament, i comprometre’ns amb una xifra i un topall que fos comprensible per la ciutadania i que, complint amb els marges de l’Estatut, fos assolible sense més dilacions abans de finals de juliol.

Durant aquest darrer any hem rebutjat fins a 2 propostes de finançament absolutament insuficients i, quan ha arribat una 3a proposta que semblava acceptable per al PSC i ICV però que no arribava al topall fixat per Esquerra, no l’hem acceptat a ulls clucs malgrat els cants de sirena de certa premsa, o les premonicions dels partits de l’oposició. I durant 72 hores ha estat Esquerra qui ha forçat la maquinària per millorar la proposta que ha fet el Govern de l’Estat al Govern de la Generalitat.

Amb aquest acord de finançament hem aconseguit dues coses fonamentals: donar una resposta econòmica a una crisi econòmica, mitjançant una injecció de recursos a partir de 2009, i complir la paraula donada als ciutadans en fixar unes condicions que s’han assolit en les negociacions d’aquest darrer cap de setmana.

Durant els propers dies es faran càlculs, formules, diagrames, però la gent ha entès que des d’Esquerra hem aconseguit més del que el PSOE estava disposat a oferir, forçant al límit el marc estatutari aprovat pel poble català. Un marc que nosaltres no vam votar però que acatem i defensem per desplegar-ne al màxim les seves possibilitats. Es dirà que la proposta no equival al concert econòmic, però el camp de joc no el vam triar nosaltres i és el que permetia l’Estatut.

Òbviament, la situació genera vertigen i dins d’Esquerra ha generat un fort debat. Un debat que s’ha dut a terme en els òrgans de direcció amb absoluta llibertat d’opinió i d’expressió i que, com no podia ser d’altra manera, ha comportat la confrontació d’arguments basats en percepcions, conviccions i matisos. Un debat del tot legítim i necessari en qualsevol força política democràtica, en especial si es té en compte la magnitud de la decisió a prendre.

Jo mateix vaig expressar els meus dubtes i la meva por. No de la capacitat de la Generalitat per negociar un bon acord, ni de la capacitat del partit per millorar-lo, però si de la paraula donada per part del PSOE. Certament, vaig expressar la meva por a donar per bo un acord basat en el compromís del Govern de l’Estat sense disposar encara d’un esborrany de la LOFCA. I ho vaig fer en els òrgans del partit destinats a tal efecte. Sóc conscient que en política és habitual treballar sobre compromisos verbals que després s’han de traslladar en lleis articulades, presentades i aprovades. Però els catalans ja estem prou escaldats de promeses que dormen el son dels justos.

Un cop es va filtrar als mitjans de comunicació el sentit del meu vot, vaig veure amb sorpresa que alguns companys d’Esquerra Independentista corrien a felicitar-me a mi i a la resta de dirigents que, en la reunió de l’Executiva Nacional, vàrem discrepar de la proposta inicial. Una felicitació enverinada que buscava erosionar un altre cop la posició negociadora d’Esquerra. No opinaré sobre la deslleialtat de qui proposa un referèndum abans de conèixer els termes de la pregunta. Senzillament diré que ja soc massa gran per deixar-me utilitzar.

Per això vull dir a tots els que m’heu felicitat per haver expressat els meus dubtes: no em feliciteu a mi sinó a la direcció d’Esquerra. Al President per arriscar-se a posar una xifra i un topall i comprometre’s així amb la ciutadania. I a tota l’Executiva Nacional per haver debatut amb llibertat els pros i els contres i haver pres una decisió valenta. Una decisió que la gent ha entès com la millor possible. Perquè malgrat els dubtes, ens hem arriscat a complir amb la paraula donada.