De vestits i samarretes

Ha tornat a guanyar el PP en les darreres eleccions. Una vegada més corresponent poal d’aigua freda davant els mobilitzats valencians i l’enèssima decisió davant la frustrada caiguda del règim. De nou sembla que els populars no tinguen sostre electoral per moltes imputacions judicials que caiguen sobre el mateix president del govern valencià o sobre el secretari general del partit hegemònic. De nou el principal partit de l’oposició ha desaparegut del mapa fins al punt que el seu diari “amic”, el Levante titulara avui mateix un dels seus bitllets d’opinió amb “Alarte? el de las rosquilletas? (quan la principal empresa productora del sector és Velarte, un dels suports del blaverisme dia dit de pas), per mostrar la poca visibilitat del principal líder dels socialistes valencians

Tot i la percepció d’absolut tsunami electoral popular (que és cert amb dades absolutes), tampoc podem obviar que actualment al Partit Popular el vota més o menys el 25% del cens electoral valencià. O per dir-ho d’una altra manera, els valencians estem permetent per acció o per omissió que sense tenir la majoria de la societat, ens hagen bastit un règim feixista (estalviant-se el cop militar). Allò de règim feixista no crec que siga un excés sinó que respon a l’ús de tots els mecanismes de menjada de tarro a la societat de qualsevol règim d’aquest tipus.

Ahir, alguns centenars de persones omplíem la Plaça de Manises de València, encerclant el Palau de la Generalitat per denunciar la corrupció que assetja al PP, la seua mala gestió i per exigir la dimissió del President Camps. Convocats a través de la xarxa social Facebook centenars de persones de diverses procedències polítiques i cíviques demanaven que la dignitat es torne a passejar pel Palau. Tot i l’èxit de la convocatòria i la resposta a les noves manera de mobilitzar a la societat la pregunta evident em va sobrevenir: quantes d’aquelles persones no van anar a votar diumenge?. Quantes d’aquelles persones s’haurien empassat una vegada més el discurs de la dreta més rància del despretigi de la política que empren per jugar al “despiste” mentre continua musculant les seues estructures i ampiiant les seues xarxes cíviques.

A la nit, el Campus de Tarongers es plenava en la vesprada de la “rock contra l’Enderroc” organitzada pels amics del Barri del Cabanyal-Canyamelar de la Ciutat de València. Després d’anys de resistència continuen els enderrocs de més d’un miler de cases, algunes de les quals estan catalogades com a Bé d’Interés Cultural, eliminant,a cop d’excavadora una part molt important del patrimoni valencià ,després del revés judicial. Aquesta setmana però, la mateixa setmana que el Partit Popular treia el 49,99% dels vots, el Suprem obria una via judicial per tal de revisar la qüestionada prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, que obligarà al Ministeri de Cultura a posicionar-se i a fixar si hi ha espoli patrimonial i per tant s’ha de paralitzar l’enderroc. De nou el dubte m’envaïa, quants diumenge no hi eren per plantar cara? De nou Fuster irromp provocador a la reflexió: “La dreta sempre “es furiosa”i per això té tant d’èxit. L’esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint”