DE L’OPULÈNCIA DE L’ESTAT I L’OFEGAMENT PROGRAMAT ALS CATALANS

 Per ser un tema que no hauria d’ocupar esforços de cap administració – segons els responsables dels partits espanyolistes – el debat nacional preocupa i ocupa molt als estaments institucionals que són a mans d’aquests. Podríem parlar de la intensa activitat legislativa que s’està desenvolupant a Madrid per tal de recentralitzar l’estat, uniformar-lo o espanyolitzar-nos o, sense anar més lluny, de l’afany de la Delegada del Govern Espanyol per assimilar els nostres ajuntaments, col·legis i institucions vàries a qualsevol estanc de tercera…
Paral·lelament a tot això, alguns opinadors amb altaveu mediàtic a la capital de l’estat, s’han instal·lat permanentment en l’insult i la falsedat cap a tot allò que provingui de casa nostra. Arriben a l’extrem de titllar-nos de lladres i xantatgistes per demanar la part que ens pertoca dels fons de l’estat, a l’abast de qualsevol altra institució autònoma. Es veu que per aquesta gent, pel simple fet de ser catalans, tenim menys drets que els altres…A què sona això?
Ara, a més a més, el govern espanyol s’ha entestat a voler autoritzar o denegar, a criteri del senyor ministre, qualsevol acció exterior de la Generalitat, per insignificant que sigui. Diuen que no és per cap control polític sinó per no malbaratar recursos, que la cosa s’ha desmarxat massa i que cal posar-hi ordre. Doncs som-hi.
Resulta que la despesa de l’estat per aquestes qüestions és de dos mil milions d’euros, dos-cents seixanta quatre dels quals, tot sigui dit de pas, provenen dels impostos que paguem a casa nostra. Dins d’aquesta gens menyspreable xifra, hi figuren partides com les obres de la residència de l’ambaixador espanyol al Marroc (sis milions tres-cents seixanta nou mil euros), la construcció d’una piscina a l’ambaixada espanyola a l’Aràbia Saudita (cinc-cents mil euros) o una partida de coberteries i estovalles per diferents ambaixades (tres-cents trenta mil quatre-cents euros). Al seu torn, el pressupost total de la Generalitat per política exterior és de trenta-quatre milions sis-cents mil euros. 
Si realment hi hagués la voluntat de fer una distribució de la despesa més continguda i d’acord amb els temps que corren, no faria falta cap llei tan ridícula com la que acabaran fent. Només seria qüestió de desplegar un mínim de sentit comú.
Però ja se sap, a aquests espanyols, d’aquest sentit els n’hi falta un grapat d’unces. Però d’insensatesa i opulència, els li’n sobra. I de sobres, també.