Amb la substitució de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez, la constitució del Govern de la Generalitat i l’aixecament de la seva intervenció per l’article 155 el conflicte amb Espanya deixa enrere la fase més aguda de confrontació i comença a entrar en la fase de propostes. L’enfrontament continua pels presos i els exiliats i per la negativa a l’exercici del dret a l’autodeterminació. L’etapa en la que entrem no és pot confondre amb la de negociacions, d’acord amb la teoria de les tres fases que ja vaig exposar.
El “diàleg” és un cristall que cada part contempla de colors diferents. Per a les forces constitucionalistes “dialogar” significa el retorn a l’acatament de l’Estatut imposat pel Tribunal Constitucional i al regateix d’algunes concessions, com els 45 punts que el President Puigdemont va presentar al Govern espanyols. Tots els apartats excepte el nucli del conflicte, el referèndum sobre la independència que fa que no lluitem per qui arregla i paga les goteres, sinó per la propietat plena de nostra llar.
L’objectiu d’aquesta etapa és portar l’Estat espanyol a negociar el referèndum sobre la independència, seguint el model dels acords entre Mandela i el govern de l’apartheid, un escenari que el Regne d’Espanya rebutja de manera taxativa. Per aconseguir-ho caldrà mantenir durant molt de temps les mobilitzacions, “ser més” a les urnes com a reflex de l’ampliació de la base social i la internacionalització del procés. Només mantenint el suport electoral i la disposició a repetir els fets de la tardor de 2017 aconseguirem asseure l’Estat espanyol a la taula de negociacions. Hi ha una pressió soterrada europea per establir converses entre els Governs espanyol i català. La repressió extrema de l’Estat espanyol ha fet caure la seva reputació democràtica davant dels seus socis europeus. De manera especial els governs de les potències continentals no entenen la negativa del govern del PP a negociar.
De cara a l’opinió pública internacional cal un relat que ressalti la culpa de l’Estat espanyol en l’esclat del conflicte amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Des d’aleshores Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que van votar els seus ciutadans en referèndum, fet que vulnera directament l’article 152.2. de la C.E. Això és impensable a cap país europeu, però és molt poc conegut. Hem insistit més en grans principis que en les infraccions i corrupcions concretes.
A la moció de censura el candidat Pedro Sánchez va reconèixer a Joan Tardà que la sentència del Tribunal Constitucional va implicar que “Catalunya tenga un estatuto que no votó”. El diàleg entre el President Torra i el President Sánchez ha de començar per aquí i ressaltar les conseqüències d’aquesta admisió. Perquè no es un problema d’unes retallades de competències que es podrien revertir, ni un tema de diners. És el nucli de la democràcia, és la voladura del pacte constitucional entre Catalunya i el Regne d’Espanya de 1978, és la pèrdua del consentiment del poble català a la Constitució espanyola.
Caldrà recordar al President Sànchez que Francisco Rubio Llorente, exvicepresidente del Tribunal Constitucional va anticipar la fase més aguda del conflicte l’any 2013: “la negativa a convocar el referéndum no sólo genera también una frustración, sino que puede dar lugar a la búsqueda de vías alternativas de efectos impredecibles, como las famosas “elecciones plebiscitarias”. Aleshores el diputat Pedro Sànchez va ser un dels 300 que van votar contra l’amisió a tràmit de la proposició de llei presentada pel Parlament de Catalunya per celebrar un referèndum pactat. Ara no hauria de repetir el mateix error.
Si el repeteix es multiplicaran els efectes imprevisibles que temia Rubio Llorente després de les eleccions plebiscitàries de 27 de setembre de 2015. S’ha obert un fossat emocional entre Catalunya i Espanya de dimensions oceàniques; la criminalització de la majoria independentista, la prohibició de debats al Parlament per part del Tribunal Constitucional, l’ús sistemàtic de les clavegueres de l’Estat contra els partits catalans, la més esgarrifosa campanya de la Brunete mediàtica contra el republicanisme, l’apallissament de desenes de milers de pacífics ciutadans per policies i guàrdies civils, l’empresonament i l’exili dels nostres dirigents acusats de rebel·lió militar, la guerra econòmica contra les empreses catalanes perquè traslladessin la seva seu social, el cessament del Govern català, la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions aplicant de manera manifestament anticonstitucional l’article 155, l’invent de “mesures cautelars” per part del Tribunal Constitucional en connivència reconeguda amb el President del Govern espanyol per impedir la investidura del President de la Generalitat. La destrossa dels fonaments de la democràcia ha estat colossal.
Ara cal persuadir la part espanyola que l’autodeterminació continua sent el nucli del conflicte i només es pot resoldre a partir dels principis democràtics i als tractats internacionals que els regulen. La majoria independentista catalana pot negociar amb el Govern espanyol com celebrar un referèndum d’autodeterminació. Pot acceptar que hi hagi altres propostes a més de la independència; per exemple un nou Estatut lligat a una reforma de la constitució si les forces constitucionalistes són capaces de posar-se d’acord. El moviment per la Republica respectarà les forces polítiques i socials, catalanes i espanyoles, que impulsin aquesta proposta. Però el Govern espanyol ha de tenir clar que la majoria independentista no pot formar part d’unes negociacions d’aquest tipus. Seria una traïció al patiment de les desenes de milers de persones que van defensar les urnes i als presos i exiliats polítics.
