En la terra de les contradiccions, el moment en què més grups i solistes hi ha, més estils s’han abastat, hi ha més concerts i festivals i unes xifres de públic molt encoratjadores, és on la censura actua amb més continudència. El menyspreu arriba al punt que ni tant sols s’atreveixen a posar música en valencià en els moments previs a una mascletà de falles, on Francisco i el seu “valencia” continuen essent els reis indiscutibles de la caspa que cobreix de la manera menys poc subtil possible aquestes contrades.
Davant tot això, feina, compromís i il.lusió per no deixar perdre cap oportunitat de fer forat amb la música en català. Camp per a còrrer hi ha, molt i creixent, i els intercanvis amunt i avall entre músics d’arreu dels Països Catalans, han fet del Sènia on bon lloc, però per parar a fer el café i continuar la travessia. Ja ho deien Cesk Freixas i Pau Alabajos, i el Feliu i el Llach “Venim del nord, venim del sud” i cada vegada més la resta d’Europa i fins i tot una mica més enllà mira cap aquí a veure cap a on anem. A la motxilla la censura, ací i allà, només cal veure el que ha passat aquests dies amb el concert del Cesk a Figueres que ha acabat per convertir-se en una cursa entre partits espanyolistes a veure qui la tenia més gran (la vergonya s’entén), i a l’horitzó res més senzill i complex com la normalitat.
