Déu va fer el món en set dies de vint-i-quatre hores portat per un imput d’intensa creativitat. I al caire d’un event d’aquesta envergadura és difícil no plantejar-se alguna pregunta més. Per exemple: S’hi va dedicar full time o donada la seva naturalesa omnipotent portava altres assumptes entre mans? Quins? De totes les preguntes possibles n’hi ha una d’especialment atractiva formulada per l’escriptor polonès Stanislaw Lem (1921-2006) al seu llibre la Magnitud imaginària:
“Fixeu-vos, sis plau, en l’eloqüència de la Bíblia, en la loquacitat del Pentateuc quan descriu el resultat del Gènesi i compareu-la amb l’austeritat de paraula quan es tracta de mostrar-nos el receptari: “Que es faci la llum!”; la llum es va fer ipso facto i ja està! I entre una cosa i l’altra…? Res? Ni el més mínim interval, ni el menor procés? No m’ho crec! Entre el Caos i la Creació va haver-hi la intenció pura, no encegada encara per la llum, ni convertida encara enterament en Cosmos, ni embrutada per la Terra, malgrat que fos la Terra paradisíaca.”
Si la creació de l’anomenat univers va costar tan poc, per què la creació de Catalunya està costant més que aquella obra ingent? Seria injust pensar que potser cap Déu no està massa implicat en la nostra obsessió per culminar un destí de llibertat? Mal m’està el dir-ho però avui en dia sense crack és difícil guanyar els partits clau.
Temps
Molts han dit que en el tema Catalunya lliure el principal aliat és el temps i que aquest acabarà per donar-nos la raó. Cal desconfiar d’aquesta creença i en fer-ho no descabdellem el fil històric de la nostra aspiració sinó que simplement posem els peus a terra: el temps és un oportunista. Com l’oracle sempre acaba tenint raó siguin quins siguin els resultats parcials.
Ens hem refiat massa del temps i dels processos naturals que l’acompanyen. Ni la demografia, ni la formació, ni la tecnologia, ni el progrés han estat armes suficients sinó més aviat excuses. I ningú ens pot acusar de no haver restat pacients i fidels a tota mena de calendaris. Fidels a les estacions, a les etapes, a les commemoracions, a les condicions objectives i a tota mesura temporal estratègica; fidels en definitiva als ara toca, ara no toca emesos des dels diversos guiatges.
Poques vegades els catalans hem trencat amb atzagaiades el rigor col·lectiu planificat. Però potser som on som precisament per aquesta manera tan nostra d’administrar el temps. I no estem parlant d’haver volgut la llibertat de Catalunya en set dies, ni en set anys, ni en set dècades sinó que hem passat segles a l’aguait i més. I durant aquest temps s’han escrit tones de llibres, la llenya rebuda ha estat persistent, llargs els rius de sang i llàgrimes i pregons els silencis forçosos. I som on som. I d’aquell temps i d’aquest temps n’ha esdevingut un país en el que gràcies al rigor polític tothom ha assolit un grau d’excel·lència professional en la gestió de la llibertat intermèdia, aquella llibertat que mai troba el moment d’esdevenir total. La que podríem batejar com a llibertat banal. I el que resulta més xocant – malgrat la profecia tranquil·la del profeta Barnils- és que damunt d’aquesta llibertat banal, d’aquest llit tranquil, és on comença a semblar impossible que no s’hi hagi creat ja Catalunya, havent com hi ha tantes garanties d’èxit a l’abast.
Crear Catalunya
Segurament per crear Catalunya avui, en les òptimes condicions que ofereix la llibertat banal, n’hi hauria d’haver prou amb la intervenció d’un déu menor o una dea menor capaços de llençar des d’un jo convençut i convincent el simple i fantàstic conjur bíblic: “Que es faci la pàtria!”. Segurament passarà i quan això passi- que hauria de ser aviat per evitar que el temps ens continuï esborrant del mapa per un excés de banalitat- no serà com la creació a bastament narrada del Déu de la D majúscula, ni tampoc un op! de joc de mans: ni veurem els xai i els llops fent copes, ni llucarem la xarxa de la gallana d’una pubilla catalana emergint del barret. Ben al contrari, com en el conte, tothom de casa nostra, tot ciutadà i ciutadana s’adonarà que va conill per dins i per fora i que tot el que ha tingut cert sentit fins ara s’ha tornat absurd. És com la vida moderna mateixa: per la creació de Catalunya s’ha de partir d’un reset. Sense aquest factor decisiu no hi haurà transformació.
Arribat a aquest punt i per cloure em permeto recordar l’afirmació d’un científic com Carl Sagan (1934-1996):
Si vols fer un pastís de poma des del principi hauràs de començar creant l’Univers.
