Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Contra la independència tot s’hi val

                 Aquests dies m'he cansat d'assistir a una manera d'actuar massa semblant a la que existia en el temps de la dictadura franquista, quan s'arribava i superava la meitat […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 26/06/2016

   
             Aquests dies m'he cansat d'assistir a una manera d'actuar massa semblant a la que existia en el temps de la dictadura franquista, quan s'arribava i superava la meitat del segle XX. Però també he hagut de contemplar la manera d'actuar d'un partit en el poder que ha aconseguit mantenir-lo a força de mentir. Quan es passava de la maleïda dictadura a la desitjada democràcia, sense canviar cap peça de les que havien encaixat perfectament en el sistema autoritari, es procurava mantenir enganades totes aquelles persones que sempre havien estat mogudes en el tauler de les adhesions cegues al dictador. Es procurava que aquestes també, i sense solució de continuïtat, es mantinguessin fidels a les mateixes persones que s'havien canviat la vestimenta, però que continuaven tenint la paella pel mànec i feien anar l'oli allà on volien. L'exemple més contundent va ser la d'aquell polític franquista que deia “La calle es mía”. Manuel Fraga Iribarne va fer tots els papers de l'auca en temps de la dictadura i en temps de la democràcia, que no ha acabat mai d'arribar.

             Durant la dictadura, es va mantenir en la misèria la classe treballadora, que va passar de patir molta fam a poder-se alimentar, primer a partir dels hidrats de carboni més elementals, fins que es va aconseguir que es poguessin consumir algunes proteïnes, però es va fer creure i gravar a les ments que l'esquerra i el comunisme ho empitjorarien més. Va ser el temps en què es varen aconseguir els “sis-cents” per desplaçar-se i les “hipoteques” per poder tenir un ca seva (en aquell temps amb molta inflació i sense euribor, s'acabava pagant una misèria, perquè també pujava el sou, mentre la hipoteca era invariable). Així s'aconseguia cotxe i casa, que després havien de vigilar, perquè els dolents de la pel·lícula no les hi prenguessin, aquells que s'havien d'apoderar de la propietat privada. I així tot va continuar en temps de la desitjada, i mai no assolida del tot, democràcia. Fins i tot es va fer creure que hi havia alternança i que governava un temps la dreta i un altre temps, l'esquerra. Amb unes poc perceptibles diferències, l'esquerra feia el joc al capitalisme i continuava engreixant les fortunes més grans i les multinacionals. Però tant els uns com els altres, procuraven mantenir el poble enganat i no s'aturaven de mentir.

             Els pals de paller que sostenien l'Estat espanyol, que des dels seus temps més gloriosos no s'havia caracteritzat mai per planificar el futur del seu poble, eren els Països Catalans i Euskadi, ja que tant València, com les Illes i, especialment, el Principat, per una part, i el País basc i Navarra, per l'altra, s'havien caracteritzat, ja des de final del segle XVIII, per la creació de riquesa, en lloc d'intentar viure d'ella, com s'havia fet sempre a l'imperi castellà, que havien consumit quantitats ingents de riquesa de Llatinoamèrica. A Euskadi, a més de crear riquesa, s'havien sabut guardar bé les espatlles. És per això que des de Madrid s'ha fet una política destinada a mantenir un espoli continuat en els primers territoris citats. No sé com ho han fet, però han aconseguit mantenir una clientela, que, uns enganats i els altres no, els ajuden a ostentar el poder. Per això no dubten a treballar per l'eliminació de tots els trets diferencials que tenen aquests pobles, en els quals hi ha moltes persones també que lluiten i treballen per mantenir la seva identitat. Al Principat, i per desempallegar-se de l'espoli que els han fet durant segles, han iniciat el camí que els podria conduir a la independència, és a dir, exigeixen poder exercir el dret humà i democràtic a decidir el seu futur.

            Ha estat aquesta setmana, uns dies abans de les eleccions generals, que han sortit a la llum gravacions en què es demostra que al despatx del ministre de l'Interior o allà on fos, Jorge Fernández Díaz, s'estava intentant eliminar el president de la Generalitat, se li cercava substitut, se cercaven fets per poder enfonsar políticament i socialment les persones que més es caracteritzaven per la seva voluntat d'obtenir la independència. S'actuava com si realment allò fossin les clavegueres de l'Estat, es maquinava contra persones normals i corrents, perquè unes quantes institucions com la fiscalia actuassin contra elles. Les gravacions, encara que no es puguin usar davant els tribunals de justícia, deixen molt clar que s'han utilitzat els doblers de tots per dur endavant actes il·legals, que només són coneguts en temps d'una dictadura; per això he començat aquest escrit partint de la dictadura franquista. En aquestes gravacions queda clar que hi intervenien el director de l'oficina antifrau, del Principat, Daniel de Alfonso i el ministre de l'Interior, i que aquest manifestava que el president Rajoy estava informat de tot, i que no diria res, que era una tomba. Queda clar que totes les persones que hi han intervingut, per decència política, haurien de dimitir, però això no ho farien mai, i molt menys a les portes d'unes eleccions, quan les enquestes els posen com a guanyadors.

             El que és més menyspreable i que et posa els pèls de punta és que els tres implicats més directament, el director, el ministre i el president neguen que hagin fet res mal fet. Que ho neguin fredament, que a més vulguin girar la truita i acusar els que critiquen aquest fet tan denigrant i que vulguin aparèixer com a víctimes és el súmmum de la pocavergonya. El que és més devastador, és que a les eleccions del 26J aquest fet que hauria de suposar la desaparició dels implicats, no tendrà cap conseqüència; al contrari, seran revalidats en el poder. Si això ocorre, és perquè contra la independència tot s'hi val, fins i tot les pitjor males arts de les dictadures. Quina explicació podran donar els seus electors?  

Relacionats