Un divorci prou bo 3
Tercera part
―S'ha d'aconseguir el collaret per poder anar a la festa.
Em vaig posar les mans darrere el cap. Era evident que,
si me'l trobava, en Josep podia passar a ser un home dur
i ferm per minvar-me capricis. Vaig encreuar les cames en direcció
a ell que va moure el cap de dalt a baix i va fer un somriure
un xic nerviós. No calgué esgardissar-se.
Cap obstacle per dominar-lo en la teranyina.
Posseïa collars de sobres, però el del jueu no hi era.
Vaig pensar que devia ser en qualsevol habitació d'un hotel.
No vaig insistir: tant li feia!
―Tria el que més t'agradi ―em va dir un cop va obrir la caixa forta.
―No sé. Ajuda'm tu! Un que t'agradi a tu.
―No, això no. Sis plau, tu mateixa!
―Mira aquest mateix ―sense pensar gaire en vaig agafar
un per anar a la festa.
―Estàs preciosa ―em digué quan marxaven.
―Gràcies per ajudar-me ―li vaig fer un petó.
El meu coll una mica bronzejat captivava les mirades i
no portar-ne era com si anés sense vestit. Amb els cabells
recollits en un monyo el collar vestia i amagava la part més sensible
del meu cos i sense ell em veia despullada enmig de tothom.
Vam arribar amb un Mercedes conduït per un xofer, van escampar petons i abraçades
i les rialles ens van donar més lluentor. Amb un posat ben dret caminava davant d'amics
que feia temps que no veien i que vam trobar igual:
el que era estúpid continuava estúpid, els amanerats seguien amanerats,
els que havien de suportar la gelosia de les dones també seguien iguals;
només dos s'havien divorciat, un dels quals havia quedat amb ostensibles seqüeles.
Jo estava segura que alguns tenien ganes de venjança sobre mi fins i tot ganes
de matar-me; devien pensar que en Josep no em duraria gaire.
La festa anava bé i la nostra presència no va ser una ocasió perduda.
Potser a eixa gent no la tornaríem a veure ni sentir mai més,
ni els podríem recordar. Cap al final jo vaig anar al lavabo,
em vaig treure el collar deixant-lo a l'abast. Em vaig rentar les mans,
em vaig arranjar el rímel i em vaig posar més perfum. Parava massa atenció
a entretenir-me amb la cara reflectida al mirall i quan em vaig centrar per agafar-lo,
havia desaparegut. Em vaig amoïnar, però en un principi no tant per la pèrdua
com pel fet que els homes es fixarien en el meu coll i qui sabia si em sentiria sense rumb.
No faltaria qui ho veuria com una provocació perversa.
Continuarà
Joan Guerola
