Soroll. Sobretot soroll. No és difícil endevinar que al llarg de l’estiu la intensitat comunicativa baixa. Qualsevol esdeveniment irrellevant pren la consideració de gran notícia, la rumorologia esdevé categoria, i les anècdotes inunden la premsa. I en “el tema”, reapareix la “boira de guerra” en base a trinxeres declaratives i contradeclaratives.
És normal. Ja sabem que des de fa ja quatre anys, la qüestió de la independència s’ha fet amb el centre del tauler polític. El país ha evolucionat de manera clara i contundent. Érem una nació i ja hem esdevingut, a la pràctica, un estat definitivament separat. I, encara que les complicacions són moltes, només ens falta formalitzar la situació. I és ara quan semblen venir les presses, quan els altres (i alguns d’aquí) exageren la gestualitat, sovint amb discursos (parlar d’argumentaris seria excessiu) contradictoris. I s’imposa el soroll. Un soroll mediàtic creixent, en base a explicacions, xifres, balances fiscals manipulades, confessions incòmodes de dirigents internacionals, manifestos, queixes, greuges, plors, amenaces,… Ras i curt, allò que podríem anomenar contaminació acústica, amb ànims de desconcentrar, de fatigar, de fastiguejar,… res que no fóra ja previsible des del primer moment. Tanmateix, mentrestant, com deia el cantautor Pablo Milanés, “el tiempo pasa, y nos vamos poniendo viejos”. Com dirien Los Panchos, “reloj, no marques las horas”, com ens recorda Vicent Partal “tic, tac,…”
Ni idea què passarà abans, durant i després del 9 de novembre. No tinc ni la capacitat ni la vocació de Sandro Rey per tractar d’endevinar com anirà tot plegat. Sí, en canvi, com a coneixedor relatiu del passat, em sento relativament autoritzat a analitzar el present. I la realitat és que el nostre país s’ha fet gran, mentalment s’ha emancipat, no sense contradiccions, no sense por ni temences, tanmateix ja ha fet un pas irreversible, que la contaminació acústica tracta d’amagar, i tanmateix, no pot.
