Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

Conseqüències de formar part de l’estat espanyol: molt més enllà de l’espoli fiscal

Una empresa catalana que fa un ús intensiu de l’aigua (com podria ser una empresa del sector blanquer d’Igualada) veu com la seva competitivitat disminueix contínuament en relació a les […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 22/05/2009

Una empresa catalana que fa un ús intensiu de l’aigua (com podria ser una empresa del sector blanquer d’Igualada) veu com la seva competitivitat disminueix contínuament en relació a les empreses d’altres comunitats autònomes, com ara les de Múrcia, perquè en aquestes comunitats s’hi fa una aplicació poc estricta de la directiva europea de l’aigua. D’aquesta forma, a Catalunya, les despeses de depuració són molt més elevades i, a més, l’empresa catalana no rep les subvencions provinents d’ajudes europees que es distribueixen a través de l’Estat espanyol, i que sí que reben les empreses competidores establertes a altres comunitats.

Al mateix temps, dues empreses citricultores, una de l’Ebre i una altra del País Valencià, no perceben part dels fons estructurals provinents de la Unió Europea perquè el Ministerio de Agricultura (MAPA) reparteix aquestes ajudes segons la varietat de cítric que es conrea, en comptes d’utilitzar un criteri de distribució territorial. Com que el MAPA destina la majoria dels fons europeus als conreus de taronja, i a Catalunya i al País Valencià el 90% i el 50% respectivament de la producció de cítrics és en mandarines, les dues empreses reben una proporció de fons europeus molt menor, posem per cas, que les extenses explotacions de taronja d’Andalusia i de Múrcia. El resultat final d’aquesta política és que el 80% dels ajuts provinents de la PAC (Política Agrícola Comunitària) que percep l’Estat espanyol va a parar a les mans dels grans terratinents com la duquessa d’Alba o els germans Mora Figueroa.

Mentrestant, l’aeroport del Prat, un pilar estratègic per construir una economia catalana competitiva, atractiva i d’alt valor afegit, no només es veu perjudicat per la gestió centralista d’AENA, sinó que, a més, es veu doblement desafavorit pels tractats que els successius governs espanyols han firmat amb països que no són membres de la UE, i pels quals s’obliga (!) les companyies aèries a operar els vols internacionals entre ambdós països exclusivament des de Barajas. Així, ciutats com Miami o Bangkok queden, per llei, desconnectades de l’aeroport de Barcelona.

Paral•lelament, i en la mateixa línia, el port de Barcelona veu com diferents companyies navilieres opten per descarregar els seus containers al port de Marsella, Gènova o a altres ports de l’Estat espanyol perquè la rigidesa de les taxes que el Ministerio de Fomento estableix al port de Barcelona li resta competitivitat.

Són només quatre exemples més que serveixen per visualitzar els efectes tan adversos que comporta no disposar d’un estat propi per al desenvolupament de Catalunya i, en definitiva, per al benestar del conjunt dels catalans. Aquestes conseqüències, potser més subtils i menys conegudes, es combinen amb l’espoli fiscal. Tot plegat, posa encara més en evidència la inoperància i la ineficàcia que suposa no disposar d’un estat propi en un món globalitzat.

Article escrit conjuntament amb Lluís Juncà i Pujol