Qualsevol article escrit abans del debat d’avui entre Alfredo Pérez i Mariano Rajoy, preveient quin dels dos serà el guanyador pot ser una tasca agosarada. Fins i tot aquest que ara llegiu, però la meva opinió vol ser encara molt més arriscada.
Penso que avui no hi haurà pas cap guanyador, ni cap perdedor. Cap dels dos sortirà reforçat de res. La situació és prou complexa com per fer una travessa i arribar a conclusions que ens donin idea de qui podrà ser el llaoner, fuster, paleta, electricista que pugui donar un tomb al desastre. Apart que un debat en el que hi participen tant sols dos dels molts candidats em sembla un despropòsit i una mostra més de les formes d’actuar dels partits polítics, sobre tot dels dos partits espanyols que van pel camí de la bipolaritat, de resumir la política entre ells dos, com si no hi hagués res més. Puc entendre que el proper president del govern espanyol hagi de sortir d’entre aquests dos candidats però també es podria donar el fet que les sumes no li donin a cap d’ells sense haver de comptar amb diferents pactes, si és que hi arriben a assolir-los.
Segur que hi ha qui pensa diferent, però en la diversitat sempre pot estar amagada la realitat i és aquí on tots els opinadors, experts, periodistes especialitzats en política haurien d’aportar la seva veu. La democràcia ben entesa ha de donar veu a totes les opcions i no menysprear-les. La seva veu s’ha de poder escoltar i la ciutadania té dret a saber i conèixer totes les propostes possibles. I no ho dic per les paraules del senyor Duran. Ho dic perquè des de sempre he cregut en la democràcia real, la que funciona i no la que ens volen imposar.
De totes formes, els que hi hagin estat o estiguin immersos en aquests afers, saben que el rerefons d’aquests debats estan pactats, dissenyats, dibuixats. I per tant tenen la importància que cadascú els hi vulgui donar. Fins i tot les qüestions s’han definit i així es disposa de les respostes. Tant sols cal observar com en altres debats, els oponents porten retalls de premsa, gràfics, notes relatives als temes que es tracten. I dubto que en els equips de campanya disposin de boles de vidre ni de bruixots que amb unes tirades de cartes puguin endevinar res. Per tant, el valor real, al meu parer, és nul. La capacitat dels polítics no es detecta dels debats, es veu de forma clara quan arriben al càrrec. Tampoc s’observa el seu nivell per la corbata o no, per la jaqueta, el vestit, els complements. Tot això són com els llums de nadal que els ajuntaments instal·len als carrers de les ciutats i pobles. No volen dir res. Els llums no solucionen els problemes de les famílies que no poden celebrar-ho.
El problema real de tot és que malgrat la capacitat, preparació, disponibilitat, adaptació dels candidats i candidates, tant sols un serà l’escollit i podrà ser cap de govern per quatre anys. Sense cap prova de coneixements ni res. Tant sols pel fet de disposar d’un nombre determinat de ciutadans que hi confien a canvi de res. La única prova a superar rau en les urnes.
De totes formes serà molt interessant escoltar ja avui mateix les opinions dels grans experts i gurus de la política d’aquest estat fent travesses guanyadores sense tenir en compte que una gran part de la premsa escrita viu gràcies a ells i segons qui guanyi els pot anar millor o pitjor, a no ser que renovin la façana de la casa adaptant-la als colors que calgui per tal de seguir fent bullir l’olla.
De totes formes, la paraula definitiva la tindrem cap a la mitja nit del 20 i a partir de llavors, els articles en premsa podran ser d’un estil o altra. El nombre de subscripcions en les diferents oficines de les administracions de l’estat faran miracles.
