Assaborint encara l'article esperançador de David Fernández que busca obrir la primera escletxa seriosa en l'arquitectura laberíntica de la CUP, arribem a l'inici de la campanya electoral espanyola. Les enquestes apunten amb força claredat cap a una victòria del PP amb l'únic suport plausible de Ciutadans. Passat el 20D, les candidatures que es diuen progressistes o que proposen -o ho fan veure- pactes federalistes per Catalunya (Podemos, o PSOE) quedaran buits d'arguments, perquè l'electorat triarà més Espanya.
Què dirà Iniciativa si Rajoy es posa d'acord amb Rivera? A qui li demanaran iniciar un procés de no se sap exactament què? Què ens vendran des de Catalunya, que esperem quatre anys més a veure si la cueta floreix? L'Estat espanyol és un bucle, i és impossible que mai s'accepti un referèndum que a Espanya ningú defensa, i qui diu defensar-lo tampoc ho fa amb la convicció requerida. A Catalunya, aquestes darreres eleccions espanyoles -potser, si tot va bé- mantindran l'emoció fins el darrer instant. Sembla ser que hi haurà un empat tècnic entre quatre forces, que es disputaran la victòria, ERC, C's, DiL i PSC, i hi ha enquestes que donen guanyador a qualsevol d'aquests indistintament i en funció de qui publica, exceptuant el PSC que diuen que quedaria un pèl enrere.
Avui hi havia una mica de debat d'aquell clàssic entre alguns ciuopinadors, com ara Francesc Marc Álvaro, que intentaven fer renéixer el fantasma de la candidatura única. El periodista expressava que l'independentisme català donava imatge de desunió anant per separat, etcètera. Tampoc hi ha posat massa èmfasi, però perquè ara el focus d'atenció està en la CUP. Però també perquè Álvaro sembla encara que no ha descobert el concepte 'unitat d'acció' que és el que Francesc Homs i Gabriel Rufián han defensat. I no s'hi val l'exemple de l'SNP. Defensar un objectiu comú amb candidatures diferenciades també es pot fer; ara bé, t'arrisques a que el teu partit no guanyi, és clar. El terreny de joc tampoc es té en compte: no són unes eleccions al Parlament de Catalunya, són eleccions espanyoles i, en realitat, ni ERC ni CDC es juguen la victòria, perquè no seran forces gens decisives per res, ni tampoc governaran res. És més, com saben, la tipologia del votant d'aquestes eleccions té un punt de vista més hispanocèntric, la qual cosa explica que moltes d'aquestes convocatòries les hagi guanyat el PSC i ara potser Ciutadans a Catalunya.
Mentre estarem entretinguts amb aquestes eleccions que deixaran, com apuntàvem, molts independentistes a casa, Junts pel Sí i la CUP ja treballen molt conjuntament en aquest pla de xoc social que representa que hauria de desencallar la investidura. Però l'assemblea cupaire espanta. I si s'assoleix un acord i l'assemblea el tomba? Torna a ser moment de discreció i de treball, i amb aquesta campanya electoral al mig els dos partits tindran una bona oportunitat d'avançar en pro d'un acord de país, com deia David Fernández. Perquè les eleccions espanyoles, aquest festival esperpèntic de mentides que haurem d'empassar-nos durant els propers quinze dies, no ens portarà enlloc més que al no-res. Tinguem clar que allò que no fem nosaltres a Catalunya no ens ho regalaran 600kms més enllà.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
