Val la pena, ser del Barça? Cal incentivar la quitxalla a ser culer? Quins valors els estem transmetent? Si els mitjans de comunicació ja ens serveixen gentilment barcelonisme per esmorzar, per dinar, i per sopar, és necessari que nosaltres alimentem encara més la fera?
Totes aquestes preguntes i algunes més em faig jo a la cua d’una pastisseria molt nostrada just abans d’adquirir a un mòdic preu la mona per al meu fillol. Hi ha altres opcions —dibuixos animats que no sé reconèixer perquè em dec haver fet vell, ous de totes mides, pilotes de xocolata blanca i xocolata negra…— però optar pel Barça és molt llaminer (i disculpeu la brometa).
La cua avança feixuga. Potser seria millor fer-li conèixer Verdaguer, o Foix, o Casasses. No, no són jugadors de l’època del Kubala, li hauria de desmentir, justament a ell, que se sap els dorsals, les alçades, els pesos i el color dels calçotets de bona part dels jugadors blaugranes. L’aposta Barça és la fàcil. Però… no estic fent el joc al sistema? Al capdavall, només és un esport, un joc, una diversió.
Sí? N’estic convençut, d’això que acabo d’afirmar? Potser a Copenhaguen o a Lisboa és així, però a casa nostra no. El Barça —no dic res de nou—és més que un club. I això és el mateix que dir que els Països Catalans són menys que un país.
Una senyora amb un pentinat apostoflant (que diria el senyor del bàsquet a la teletrès) acaba de comprar una mona de dimensions considerables. L’espera continua. Els valors del Barça? Què voleu que us digui, el futbol professional són diners, diners i diners, no us sembla? Però tot i així, el Barça en té un altre d’afegit: el de país. La directiva de Laporta ho ha sabut explotar a fons, amb alguns gestos (música catalana a l’estadi, suport a la Bressola, mitjans de comunicació en català, senyera a la samarreta…) que hauríem de considerar més del que ho acostumem a fer. També, cal dir-ho per ser justos amb la història, l’actitud de Laporta s’ha anat envalentint al llarg del seu mandat, perquè en segons quins moments va amagar el cap sota l’ala, va mirar cap una banda i tot xiulant va desaparèixer d’allà on se l’esperava. Déu (o Jaume I) el perdoni.
I ara vindran eleccions i veurem què passa. És probable que n’arribin uns altres, i és probable que no siguin tant de la ceba, o en tot cas, que es tornin més tebis en qüestions nacionals. Serà una pena per al país si el Barça torna a ser diners, diners i diners (i prou). Esperem que els poders fàctics no se surtin amb la seva i gaudim, de moment, amb el que tenim.
Finalment m’arriba el torn. Compro un escut del Barça de xocolata amb llet. I de camí cap a casa penso que sí, que definitivament val la pena promoure un club com aquest. Com que som menys que un país, fora manies, visca el Barça i santes pasqües!
(A la foto, la prova que l’elecció de la mona és absolutament verídica, tot i que en aquest bloc sovint prevalgui la literatura per damunt de la realitat.)
