Perquè el problema pels partits espanyols de tota la vida, i pels mitjans afins a ells, és Rufián o Pablo Iglesias ?. Perquè es magnifica tant i tant el que aquests diuen entre totes les barbaritats que es poden sentir cada dia a l’hemicicle ?. Senzillament perquè diuen les coses que hi ha però que mai ningú ha dit ni s’han volgut sentir. I ho diuen d’una manera, encara que més o menys encertada o entonada, clara i amb uns arguments que només poden contrarestar amb soroll i infectant l’ambient per desviar l’atenció. En altres paraules: Aquests dos personatges, agradin més o menys, han introduït la veritat, el que es parla al carrer, en la política espanyola.
Ells dos son, en gran manera, els que han fet tremolar políticament fins l’esgotament el règim del 78 i han posat en valor una opinió pública ja massiva que en els nostres temps és conscient i vol, i sap, estar ben informada.
Això te molt de mèrit sobretot quan podem veure com el suport electoral es segueix decantant d’una manera prou significativa en vers aquells partits que defensen una visió d’Estat, que a hores d’ara es pot dir amb totes les paraules que està totalment caducat i fora de la realitat en la que haurien de viure tots els espanyols.
Damunt del pedestal de fang on ens tenen a tots, a gust o a la força, España no avançarà, per molt que els interessats vulguin esbombar èxits, lideratges i exemples a seguir, que ja ningú es creu i a fora fan riure.
La verdadera unitat es basa en el respecte a tots els integrants d’aquesta pretesa unitat i en ser conscients de que no tothom és, ni pot ser, igual… ni pensar d’igual manera… ni tenir els mateixos sentiments, tot i que si que en podria compartir… en bona harmonia.
Aglutinar totes les variants és difícil, però, en el cas d’un govern, hauria de ser la seva principal obligació… I si no ho sap fer, no hauria de pretendre governar d’esquenes a la realitat i negar l’existència del diferent que hi ha i passa, si no més be plegar i deixar el pas a qui ho vulgui entendre, respectar, acceptar.
