Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

Com m’estimo el meu barri!

Vaig assistir a la taula rodona que l’AV del Centre va organitzar per parlar del futur de Dalt la Vila. La veritat és que no em va agradar gens i […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 14/12/2007

Vaig assistir a la taula rodona que l’AV del Centre va organitzar per parlar del futur de Dalt la Vila. La veritat és que no em va agradar gens i en vaig sortir força decebut.
Potser m’esperava més del que era previsible, però vaig trobar els ponents poc motivats i les seves intervencions més aviat fluixetes, amb aportacions poc útils (al menys al meu entendre), en el sentit d’aportar res que fos nou o mínimament interessant.
 
En consonància amb això, el debat va resultar avorrit i previsible i no va saber anar més enllà de les lamentacions cròniques ja sabudes, la miqueta de demagògia inevitable (sempre dins d’uns límits tolerables), i un parellet de discursos de butxaca, tipus “fast-word”, sense tripa ni moca (ni qualitat política), que van murmurar de cara a la galeria en  Carlitus Sagués i en Jurado. Per cert, el Jurado aquest és un autèntic crack, quin un! No que va el pavo i diu que el seu grup (de hooligans?) presentarà una moció al proper ple per tal que no s’aprovi res que afecti a Dalt la Vila sense haver “consultat” la Comissió de Veïns! Olé tuj güebo! A més, al cap de res d’haver clavat la banderilla va fotre un brindis al tendido i, després de tustar-se una mica el paquet, va tocar el dos com aquell qui res, tan Panxo. Tooreeero! Tooreeero! Encara no entenc com és que els de CiU se’l van deixar escapar. Deu ser que no tenen gaire visió de negoci o potser és que, com a mi, tampoc els agraden el toros.
 
La perla de la nit la va deixar anar, però, el noi de can Supè (en Francesc Lladó per als no betevés) quan va qualificar l’Estudi de Diagnosi de “literatura”. Boníssim! I encara va resultar més bo quan s’hi van afegir en Jaume Oliveras i fins i tot el propi Joan Expósito. Impagable! No vaig poder evitar que se m’escapés un petit somriure maliciós, a la salut del pare putatiu. Ei!, sense voler faltar a ningú, eh! Però és que si no li posem una mica d’humor n’hi hauria per llençar el barret al foc.
Per una altra banda, en Francesc hauria pogut tenir la delicadesa mínima de mirar-se (ja no dic llegir-se), ni que fos per sobre, el famós PMU de marres i així potser n’hauríem pogut conèixer la seva opinió, més enllà de dir-nos que no li agraden els fanals. Uns fanals que, dit sigui de pas, no agraden a ningú en tot Badalona llevat de la Rosa Sadurní i en Jordi Moliner. A en Jordi, però, se li perdona perquè els genis són així, rarets i una mica excèntrics. La cosa aquella conceptual, ja sabeu, permet certes llicències.
 
Amb tot, el suspès de la nit se l’emporta “cum oprobio” en Raül Valls, que venia en representació del Centre per la Sostenibilitat Territorial. D’entrada, l’home ja va arribar tard perquè s’havia perdut per Llefià o La Colina o ves a saber per on, pobret! Després ens va endossar un discurset de presentació que venia a ser com una mena de lletania confosa sobre no-sé-què del túnel de Bracons i els moviments ciutadans en defensa de problemes territorials, tipus “Salvem”. Ens va explicar que han posat en marxa una escola de Territori que imparteix màsters de salvar coses i que sembla que ho fan la mar de bé. N’estic segur. Com també estic segur que aquest Centre, que ja comença a ser un referent a les comarques gironines, és una realitat més que interessant i probablement necessària, tot i que no hi vaig saber veure la relació amb el nostre “Salvem” particular. Sí que em va semblar entendre, en canvi,  que reclamava inversió pública per aquesta mena de moviments, la qual cosa em va semblar una mica surrealista. Pel lloc on ho diu i a qui li ho diu, i també perquè potser no havíem vingut a parlar, o a sentir parlar d’això, però sobretot pel contrasentit aparent que hi ha en el fet que organitzacions cívico-ciutadanes que neixen per suplir o fer de contrapès a les ineficàcies institucionals, demanin uns pistrincs públics que les farien subsidiàries i dependents d’aquestes mateixes institucions. Mi no comprèn.
 
Total, que em vaig anar despistant i al final em sentia una mica perdut i confús. Sort que, per fi, un entranyable veí em va situar de cop a lloc i em va retornar a la realitat, centrant el debat en el seu punt just: El gran problema de Dalt la Vila, més enllà del PMU i del coi de fanals, el trobem en els embornals embussats i les fulles dels arbres del carrer Sant Felip i d’en Rosés. Em vaig emocionar. Un debat sobre el Dalt la Vila no és un debat sobre Dalt la Vila si no es parla dels embornals i les fulles del carrer Sant Felip i d’en Rosés, què carai! Per acabar de filar prim i fer la festa grossa, només hi vaig trobar a faltar l’eterna discussió sobre els espais de via pública privatitzats per alguns veïns, bé sigui per fer valer els seus “drets” d’aparcament o per decidir qui hi és propi i qui no.
Només llavors me n’hauria anat a dormir ben satisfet, completament segur de que havíem estat parlant de Dalt la Vila.
 
Com m’estimo el meu barri!