Aprofitant tot el marasme polític creat, Ada Colau inicia ara el pla que ha estat programant meticulosament durant els darrers mesos: passar el rodet sobre un mapa polític ja fet miques, i recollir els rèdits electorals. L’actual alcaldessa de Barcelona va guanyar les eleccions a la ciutat comtal, s’hi ha fet forta i va ajudar a bastir En Comú Podem. En tots dos casos en els quals va prendre partit, es va produir una victòria electoral. Tant a les municipals com a les espanyoles. Colau però, va abandonar a la seva sort la coalició Catalunya Sí Que Es pot a l’espera de gastar el cartutx a les espanyoles. Un cop comprovada la seva capacitat a nivell estatal, es disposa a iniciar el salt més difícil: el de la presidència de la Generalitat, amb una cursa de fons que ha començat el dia de la investidura de Puigdemont, quan s’ha vist clar que no hi hauria noves eleccions al Principat.
Ada Colau va proposar ahir activar la marca Catalunya en Comú –ja veurem amb quin nom-, una marca que hauria d’aglutinar tots els partits de l’òrbita de la moribunda ICV i Podemos. L’alcaldessa de Barcelona, de fet, vol crear un partit nou que substitueixi els altres, o sigui, una OPA per engolir-los directament. Efectivament, això només es podria fer sota el comandament d’un lideratge fort com per exemple podria exercir… ella mateixa. L’exPAH llença l’atac en un moment delicat però molt estratègic, sobretot també per Catalunya Sí Que Es Pot, que és la coalició que havia de representar tot aquest espectre polític però que amb el lideratge d’un iaio enfadós i incapaç ha fet figa i ha entrat en una depressió que s’allargarà el que duri la legislatura catalana. Per això hi havia tantes ganes d’anar a eleccions: Colau hagués pogut activar la seva proposta electoral abans, i aquest espai ideològic hagués pogut treure’s de sobre les formes i el fons de Lluís Franco Rabell.
El panorama però és molt complicat: Colau pretén absorbir Iniciativa, i també Podemos i així plantar definitivament cara a Pablo Iglesias com a baró territorial per, qui sap si optar a la presidència espanyola. L’alcaldessa és legítimament ambiciosa, i deu considerar que el control d’aquesta espai polític de confluència a Catalunya –amb bon criteri- s’ha de d’exercir des d’aquí i aleshores guanyar pes a Madrid; res que no s’hagi vist abans, però es trobarà amb severes dificultats si la crisi interna que ha esclatat a CSQEP segueix en augment. La disputa entre el que queda de dignitat a ICV, i els diputats de Podemos pot acabar força malament, i ja veurem si fins el límit de trencar el grup parlamentari. Arribats a aquest punt, caldria veure si Colau és capaç de reconstruir les aliances tal i com va fer amb Barcelona en Comú. Per altra banda, aquest no és el darrer nan que li creix a Pablo Iglesias. Sembla ser que el protagonisme que estan agafant les formacions satèl·lits de Podemos (Marea, En Comú Podem, o la rebel Compromís) fa enveja a Andalusia, on hi ha Teresa Rodríguez, una dirigent de la formació lila que s’ha mostrat crítica amb Iglesias, i ara reclama el seu propi paper (la seva veu pròpia) en els còmputs globals de la formació. Veurem com resol aquest embolic Pablo Iglesias si es repeteixen les eleccions a Espanya. A veure si al final tot esclatarà tant que acabarem tornant a la situació de fragmentació de l’esquerra anterior i tradicional, però amb els lideratges renovats.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
