El titular és fals. Vaja, que jo sàpiga. Sembla que si no hi ha sang i fetge, morbositat o acarnissament humà o polític, les notícies i les opinions no són notícia ni són opinió. Simplement, no existeixen. El titular era per cridar-te l’atenció perquè, per començar l’any, vull parlar-vos d’uns paisatges i colors, d’uns pobles, cases i pedres… de la terra i de la mar de l’Ebre. Et convido a passar-hi, continuar llegint i, així ho desitjo, gaudir-ne de la lectura.
Cafè fumejant en mà, mai em cansaré de mirar i admirar l’esplendorós miracle que cada matí se succeeix, quan davant meu es desplega al tranquil ritme del Sol un paisatge inabastable fins on la mirada es perd. Des de la terrassa de casa, a la part alta d’Amposta, el barri del Grau, allà on el Delta comença a quedar enrere per aixecar-se ara el poble sobre el muscle del naixent massís ibèric.
Solemne, el Delta ens apareix en tota la seva plenitud de vida i colors, enfonsat entre el Massís dels Ports i la serra del Montsià. Agafar el cotxe i perdre’s pels seus camins terrossos i plens de silenci és un plaer per a tots els sentits. Ara a l’hivern, l’argila humida cobreix els tristos camps. Entre canyars i arbres solitaris que altius s’alcen com fiblades a la pell del Delta, casetes escampades aquí i allà, més petites encara enmig de tanta grandesa. Cap avall, la mirada es perd amb el riu, que s’obre pas cap a la mar, deixant a un costat la salabror dels aiguamolls de l’Encanyissada.
La Ribera, un espill d’aigua transparent en primavera. A l’estiu, un esclat de vida i colors i el brogit de les espigues d’arròs amb la carícia de la dolça i càlida brisa, conviden a capbussar-se als frescos corrents dels canals, al raucar de les granotes i les nuvolades de moixons travessant el cel amb un ball trapella.
Una fervent vida amagada sota les aigües, als arrossars i als canyars: xarxes, cullerots, tenques, martinets, collverds, perdius i estornells. Una vida que neix abeurada per l’Ebre i els seus canals i sèquies: flamencs, mussols, esturions, anguiles, cavalls de bruixa, granotes, sargantanes.
Al cant d’una jota mengem una olorosa paella, musclos, potes de granota, ortigues, anguiles en suc, 'aulives' trencades, 'minjablanc' o arròs, col i fesols. Bous que corren per les places i carrers dels pobles. Xiquets i xiquetes que juguen, criden i xalen encomanant el seu vibrant i innocent goig per viure. Un parlar tan nostre i l’alegria d’uns hòmens i unes dones nascudes a la vora d’un riu ple de vida i que és la nostra vida.
Del nevat Port de Caro a l’hivern fins a la mar que ens obre al món. De les oliveres als tarongers. Dels sorrals del Fangar, amb les seves dunes i miratges de terres promeses i dolces il•lusions, fins la badia dels Alfacs i la Punta de la Banya. Riuades d’aire fresc, ventades de sentiments d’un enamorat de les Terres de l’Ebre que no compra bacallà si aquí tenim abadejo.
Com cantaven i canten los Quicos (Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries) a ‘De la Terra de l’Ebre D.O.’:
Són paisatges i colors,
Són pobles, cases i pedres,
Són històries i són anys,
Són els hòmens i les dones,
Són sentiments, son amors…
Són de la terra de l’Ebre
