Circs i zoos: La commèdia é finita!

Riu, pallasso, i tothom aplaudirà!
Canvies per bromes el dolor i el plany,
 per burles els plors desfets…
Riu, pallasso, del teu amor destrossat!
Riu del dolor que enverina el teu cor!
Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo(1892).  Fi del primer acte.
El dia 15 morí Barus, el tigre de Sumatra pres al zoo de Barcelona des de que nasqué, el 2003.  Els atacs d’epilèpsia que patia havien fet que caiguera en diverses ocasions al fossat d’aigua on finalment s’ha ofegat.  No es prengueren mesures de seguretat que evitaren aquestes caigudes perquè, pel be del negoci, l’espectacle havia de continuar.  Barus era un dels centenars de pallassos esclaus que, cada dia, representen la farsa de la natura salvatge als ridículs escenaris dels zoos, separats per reixes i vidres de la gent que, de la seua banda, també representa una trista comèdia[1].
Altra vegada, el zoo de Barcelona[2], una institució huitcentista que fa servir les gàbies, segons diu, per la conservació de la fauna silvestre i la biodiversitat del món[3].  Fa pocs dies fou el marc per a la presentació de la pel·lícula Floquet de neu[4], punt de partida dels actes dels seus 120 anys de vida.  Floquet fou el goril·la albí que m’ensenyà el que era un zoo un dia que donava l’esquena al vidre de la seua gàbia i, mirant cap enrere per damunt el muscle, manifestava el seu menyspreu a la gent que feia fotografies del seu cul.  Feia més de 20 anys que no xafava un zoo i ja no ho torní a fer més.
L’home que el capturà al riu Muni li digué Nfumu Ngui, “goril·la blanc” en la seua llengua fang.  El trobà l’1 d’octubre de 1966: estava abraçat a sa mare morta, a la que el caçador  havia matat juntament amb un gran mascle.  Era una cria d’uns 2 anys que fou venuda al primatòleg català Jordi Sabater i Pi, qui el rebatejà com a Floquet de Neu i se l’emportà a Barcelona.  Visqué quasi un any a la casa de l’Eixample del veterinari del zoo, Roman Lluera, i finalment es convertí en l’arlequí de cara trista, estrella de l’espectacle, fins que morí 2003 víctima d’un càncer de pell.
Setmanes abans de rebre l’eutanàsia que l’estalvià majors patiments, s’anuncià públicament que el seu estat era terminal i es produí un allau de persones que volien veure’l per última vegada[5].  El zoo, lluny d’evitar-li aquests últims tràngols, el mantingué a la gàbia de vidre que li furtava la tranquilitat des de 1991 i que no pogué abandonar fins a l’últim moment.  Molta gent aconseguí la foto del vell goril·la amb la gran ferida al pit provocada per la malaltia.
Knut, el nou arlequí de vestit blanc, també morí a l’escenari que el veié nàixer al 2006.  Era un ós blanc rebutjat per sa mare amb el seu germà, que morí molt prompte.  El zoo de Berlín havia decidit observar sense intervindre, però un guarda rescatà el Knut i el crià a biberó.  La història transcendí, el xicotet es va fer famós i l’allau de visitants i diners va fer canviar d’opinió la direcció del zoo.  Aquesta estrella sempre fou un animal absolutament depenent i mostrà problemes de sociabilitat fins que el trobaren mort, surant a la seua piscina, a principis de 2011[6].
El lamentable historial del zoo de Barcelona, amb milers d’animals esclaus, inclou fets com la fugida d’una lloba i un cadell que foren perseguits pel parc de la Ciutadella i el Born[7].  I, sobre tot, té la responsabilitat del que està patint la Susi, altra pallassa trista que ha de fer feliç el públic i que, si res no canvia, serà el nou cadàver que apareixerà a les seues gàbies, perquè la estan conduint cap a la mort sense cap consideració.
Susi és una l’elefanta cascuda lliure i capturada a principis dels 1970.  Fou adquirida pel zoo de Barcelona el 2002 per a conviure amb Alícia, una femella dominant que vivia sola.  El 2008, Alícia morí en condicions no aclarides i la situació es tornà a repetir amb la Susi, que pateix una forta depressió des d’aleshores i mostra un munt de símptomes de deteriorament físic i mental com els comportaments estereotipats, la coprofàgia i la ingesta de tot el que cau a l’abast de la seua trompa.  El zoo es mostra inflexible i rebutja tota proposta que l’allunye de la seua gàbia, on ella està en greu perill de mort[8].
S’ha d’acabar amb el lamentable espectacle dels animals engabiats que pateixen i moren mentre institucions sense sentit obtenen beneficis dels que miren una farsa, una invenció que es vol justificar amb crides a la conservació i a la reproducció. 
Els animals joves que naixen en captivitat mai retornen la natura, només alimenten el mercat internacional de tràfic d’animals del que també són parasitaris els circs, els safaris o les empreses d’ensinistrament que els utilitzen per a la publicitat, la televisió, el cine…  Pel que respecta als vells, molts alimenten el negoci de les caceres en llauna, simulacres amb els que persones sense escrúpols subministren animals sense esperança, sovint drogats o lligats, a nous rics sense faena que els maten a dins de tancats i de lluny (es el que feren amb un ós ensinistrat anomenat Mitrofan, a qui havien emborratxat per a que no es poguera defensar davant el monarca senil que el matà).
Si, aquest lamentable espectacle s’ha d’acabar.  Susi ha d’estar lluny d’aquestes arcaiques andròmines de provocar patiment que anomenen zoos, tan allunyades de les alternatives sense gàbies com el eZoo[9].  Susi no s’ha d’afegir al de Floquet, Barus i molts, molts altres.  Ha de trobar refugi a un santuari, lluny dels que prefereixen conservar la còmoda poltrona i el bon sou abans que la seua vida.   I després de Susi, tots els altres.

Jesús Frare. Iniciativa Animalista
 
 

---