Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

Champions. 8ens tornada. Segon plat.

BAYERN – INTER 2-3   Que el Bayern saltés al camp amb la mateixa samarreta que el Pateti ja no feia presagiar res de bo per als locals, i tal […]

Rival Petit
Rival Petit 17/03/2011

BAYERN – INTER 2-3
 
Que el Bayern saltés al camp amb la mateixa samarreta que el Pateti ja no feia presagiar res de bo per als locals, i tal com es va desenvolupar l’encontre, només l’absència de símbols nazis a les grades del·latava que allò no era el Vicente Calderon, sinó un estadi de l’Europa alliberada; per bé que tot allò relatiu a la superstició i l’esoterisme és contrari als principis rectors d’aquesta pàgina, hi farem una concessió per complementar  la nostra ideologia materialista manifestament impotent davant certs enigmes irresolts del futbol contemporani, com ara les ja clàssiques i incomprensibles desfestes d’una patum del futbol com és el Bayern, derrotat a la final del 82 pel desè classificat de la Premier, remuntat pel Porto en els darrers deu minuts de la final del 87 amb gol d’esperó d’un algerià, eliminat pel Milan a les semis del 90 amb un gol a la prórroga, remuntat pel United en temps de descompte a la final del 99 amb un xurro d’un noruec, eliminat pel Milan el 2008 perdent 0-2 després d’haver empatat 2-2 a San Siro i finalment l’espectacular fail de dimarts, amb què els bavaresos tornen a entrar a la història per la porta falsa deixant-se remuntar un 2-1 per un Inter amb Motta de mig centre al que haurien pogut triturar escandalosament al primer temps i veient culminat el desastre, com no, al minut 90. Entre tota aquesta tràgica trajectòria sura la victòria per penals a la final del 2001, per bé que no invalida pas la nostra anàlisi ja que el rival era el València i un altre resultat hauria sepultat més de 200 anys de racionalisme i les més esbojarrades explicacions de la parapsicologia. Prenent tots aquests fets en consideració, establim l’origen de la malastrugança que encalça el Bayern en una maledicció pòstuma d’aquell Pateti del 74 que va perdre la final contra els alemanys al minut 119 i amb un gol des del mig camp, pagant els bavaresos el preu d’encomanar-se per sempre més de la mateixa fatalitat dels patètics.  Davant aquest escenari, culpar Van Gaal del KO és a totes llums injust, però el culpem tanmateix.
 
MANCHESTER UNITED – OLYMPIQUE 2-1
 
El cuate Chicharito porta el United a quarts, com a única nota simpàtica d’aquesta setmana en què el gudari Abidal és operat d’un tumor al fetge mentre l’acohòllic major de l’imperi no agafa ni unes punyeteres cagarrines, del què deduïm que no hi ha altra justícia celestial que la que tots els camarades enterrats a les cunetes hagin tingut a bé fer un cop arribats allà dalt per expropiar el paradís i ficar el camarada Déu i tots el seu equip en un pis patera. Mentrestant aquí baix en la mateixa setmana que els abusos del Regne d’Espanya contra el pres polític Arnaldo Otegi són jutjats a Estrasburg segons els estàndards a l’ús a l’Europa alliberada pels aliats, a l’Europa que no va tenir aquesta sort i recent encara el 30è aniversari del 23-F, la Guàrdia Civil es pronuncia públicament sobre les condicions per legalitzar Sortu i l’autor intel·lectual (ehem) d’aquest tiki-taka políticomilitar segueix engreixant-se amb les despulles del cada cop més pudent i grisenc cadáver polític del seu president.
 
 
CHELSEA – COPPENHAGHEN 0-0
 
En un partit més patètic que els Amics de les Arts fent un playback de Manel, el Chelsea treu de la circulació els danesos. El partit va ser lamentable, sí, però el Chelsea és a quarts i en aquesta vida cal escatir el que és prioritari davant el que és accessori. Això ho entenen entitats solvents com el Chelsea  o la mateixa CiU quan negocia els pressupostos autonòmics amb el PP a canvi del vot per enterrar dins una cuneta aquesta romanalla estalinista de l’impost de successions. Els millors, els bons, no s’aparten del recte camí que els marcaren els seus cappares de la Lliga quan varen recórrer al govern espanyol de la CEDA per desfer-se de l’antidemocràtica Llei de Contractes de Conreu que havia estat aprovada per majoria absoluta pel Parlament de Catalunya. Els bons, els millors, sempre mirant per Catalunya i salvaguardant els seus interessos. En aquesta vida no hi ha com tenir referents i hereus d’aquella antiga saviesa que mena el nostre poble pel recte camí. Deixant l’esport i tornant a la política, la classificació dels blues té l’efecte desitjat de perdre de vista el cretí que entrena els danesos i la conseqüència tràgica que en els quarts de final alguna malaurada ciutat europea canviarà una visita massiva de seguidores daneses per una marabunta infecta de headhunters psicòpates i angleses lletges i borratxes com les que es lliga el  quintacolumnista Popota a la Plaça Reial, cosa que fem pública amb la vana esperança de frustrar el seu ingrès com a assessor de Joana Ortega al govern dels millors, quelcom que tanmateix sabem que aconseguirà falsificant el seu CV i aprenent-se el Rosari.
 
MADRID – LIÓ 3-0
 
Les darreres setmanes el Japó s’ha mogut 2 mts, l’eix de la terra s’ha desplaçat 10 cms, el rellotge del compte enrere de Londres 2012 s’ha parat 500 dies abans i el Madrit ha acabat a quarts de la Champions, probablement més com a conseqüència inevitable d’aquesta alteració del decurs normal de les coses provocada per aital concatenació de desgràcies naturals que no pas pels mèrits esportius d’aquesta putrefacta institució que la democràcia espanyola hauria amortitzat en un mateix paquet amb els borbons i el Consejo del Movimiento si no fos perquè la combinació del mot ‘democràcia’ amb el gentilici dels nostres veïns contravé els ensenyaments de la Història i de la ciència política, tal com demostra el fet que sigui més fàcil entrevistar Mahmud Ahmadinejad que no pas Esperanza Aguirre o José Llourinho. La victòria mesetària contra un equip amb més forats que la credibilitat del govern dels millors, desferma l’eufòria entre els histèrics propulsats per les mateixes inspiradores dosis de gingseng i altres saníssimes substàncies que els menen a inferir que Més Que Un Club, més que un club és la RDA, contràriament al Mejor Equipo del Universo, tradicionalment representat per saníssims esportistes i exemples per al jovent com José María Gutiérrez “Guti” o Raúl González Blanco.
 
 
 Signat: Ròdia