Champions, 1/8 de final tornada: Orgia al cementiri.

“Volia sentir quelcom teu que fos autèntic”, són les paraules de l’agent de la CIA Edward Wilson al seu amic, després de demanar-li que toqui una peça de violí, just abans de fer-li saber que ha descobert que és agent del KGB, a la pel·lícula El Bon Pastor. Aquest moment li va venir al cervell al vostre camarada quan la bala de l’Hospitalet va fer pujar al marcador el 4-0 que va cloure la concloent nit d’ahir al Camp Nou; concloent en un sentit ampli. Perquè, per què al vostre camarada li va venir al cap el dit moment cinematogràfic? No pas per cap consum de substàncies tòxiques amb les que trafica el botifler Popota per a finançar els encàrrecs que li fa el CNI, sinó perquè l’esplendor del moment d’ahir enmig de la maregassa fecal que inunda Més Que Un Club il·lumina un equip que és l’únic autèntic i transparent que queda portes endins d’un FCB empudegat per les sòrdides activitats d’una junta de mentiders compulsius que en aliança estratègica amb el segment més putrefacte de l’entorn i l’anuència de la facció cretina de la culerada ha reinstal·lat en un nuñisme rehabilitat una institució que era líder en gestió, direcció i modernitat i l’ha portada de ser una entitat bandera de l’esport mundial a ser relacionada amb escàndols de corrupció a escala planetària.  Mai un mosaic no havia escaigut tant com el d’ahir: SOM UN EQUIP. Efectivament, en dos anys i mig Més Que Un Club ha passat a ser fonamentalment un equip, últim refugi de l’excel·lència a la què l’avantguarda culer va portar el Barça. Una avantguarda culer que contempla des de l’exili com el gen cretí del barcelonisme després de sobreviure al seu pas amenaça la seva obra i des del revisionisme impúdic rehabilita la facció del·linqüent de la culerada, des de la infanteria dels Casuals fins al seu miniführer d’Hostafrancs, compartint tots ells amb l’actual president una persistent inclinació a perseguir el president Laporta, la mateixa capacitat d'atracció de l’interès dels tribunals de justícia i l'hàbit incorregible d’impartir moral pública amb codis ètics i exhortacions a no enganyar el sossi alhora que s’infringeixen tots els estàndards que els usos de les societats occidentals avançades aconsellen sobre honestedat i transparència.
 
El que no va ser capaç de preveure una junta instal·lada mentalment en l’època dels morenos i de la premsa com a propietària i gestora única de la informació era que el corralet informatiu perpetrat per les seves terminals mediàtiques es veuria desbordat en l’era de la comunicació per legions d’elements incontrolables posant en perill un dels pilars bàsics de la dominació dels orcs a Can Barça: la immersió permanent en la ignorància o la idiòcia d’un segment suficient de les masses culers. La combinació de la nova realitat comunicativa, la successió constant d’esdeveniments poc edificants relacionats amb la junta i les manifestes limitacions intel·lectuals dels seus components constitueixen un quadre clínic de desenllaç previsiblement tràgic per al neonuñisme, que accions com la retirada de pancartes crítiques convenientment difosa a les xarxes socials, no pot sinó accelerar. 
 
La supervivència de l’equip en aquest context és una epopeia comparable a la del Dream Team de la primera lliga, amb el míster també apartat de l’equip per motius de salut, si bé val a dir que el mèrit d’aquell equip va ser superior perquè no va quedar en mans d’un Roura precisament. El potencial tòxic de l’entorn i la impunitat dels nolles, bañeres, vehils i altres a l’hora de desfermar-lo, es mantenen intactes tanmateix, recuperant i conreant un reflex col·lectiu dels vells temps: el Dragon Khan psicoemocional que trasllada l’estat d’ànim del seguidor culer més fràgil de la depressió apocalíptica fins als tsunamis d’eufòria de conseqüències sovint tràgiques en qüestió de setmanes o dies.
 
Els mateixos que acusen els detractors de la grada Bada-Bing de voler convertir el Camp Nou en un cementiri i alhora apliquen l’Espíritu de Kimilsunguito per a silenciar protestes, van rebre ahir un muts i a la gàbia d’un equip que els va demostrar tenir infinitament més influència en el bon ambient a la grada que no pas una colla de neonazis de permís carcelari, per bé que el nuñisme inframental valori més les vibrants nits contra el Flamurtari amb els nois molt macos al gol Sud que no pas les tristes nits de Champions dels darrers anys.
 
Quan tant des de l’altiplà espanyol com des del barcelonisme autoderrotat ahir s’esperava assistir a la reedició del cicle del Dream Team amb el Milan exercint un cop més de sepulturer d’un equip gloriós, aquest es va sobreposar al seu destí fatal sense més secret que fer el que sap fer, a partir de la vella recepta holandesa “Als wij de bal hebben, kunnen zij niet scoren” o el que en llengua no constitucional seria “Si nosaltres tenim la pilota, ells no poden marcar”. Amb això, la recuperació de velles pràctiques com la pressió a la sortida del contrari, la velocitat del ritme de la pilota i que Niang no fos Shevchenko ni Van Basten, n’hi va haver prou per a remuntar. Ho va reblar Bojan Krkic amb una oportuna pèrdua de pilota per a propiciar el gol de la tranquil·litat, sumar una nova nit històrica, i plantar-se a un sorteig on l’enemic espera amb un hashtag, #QueNosToqueElBarça que no pot tenir més regust a “Vamos a jubilar a Zidane”.
 
Signat: Ròdia