Qui hagi viatjat una mica per Europa s’haurà adonat que cada territori, cada regió, té la seva pròpia cervesa. N’hi ha de torrades, de negres, amb doble o triple fermentació, de 20 cl i d’ampolla de litre. A Europa hi ha cervesa per triar i per remenar. Fins fa ben poc però, semblava que Catalunya restava fora d’Europa en aquest sentit. Si bé sempre hem tingut una àmplia i llarga tradició vinícola que ha creat una indústria forta i competitiva, el mercat de les cerveses estava bloquejat per l’empresa Damm, que en un tractat no escrit amb les altres cerveseres de l’estat, cadascuna es repartia una part del territori sense molestar massa al territori de l’altra. Així doncs, hi havia la Mahou a Madrid, l’Estrella de Galicia a Galícia -clar-, l’Ambar a Aragó i així anar fent. Només la San Miguel semblava jugar a un altre joc, que al final li ha acabat donant reconeixement mundial.
Però tornant a la Damm, durant anys semblava que la única cervesa catalana era exclusiva d’una empresa que mai havia etiquetat en català. El domini de Damm semblava dur i sòlid, ja que el sector cerveser té unes fortes barreres d’entrada que no estan a l’abast de qualsevol, i encara menys quan el mercat es trobava tan monopolitzat. Va haver de ser la Moritz, que en una jugada de màrqueting absolutament magistral i digne d’estudi va saber obrir la bretxa. L’únic que va haver de fer la Moritz va ser aprofitar els diferents forats que la Damm havia descuidat. Va potenciar la marca de Barcelona, ben destacada a l’etiqueta, va començar a vendre ampolles de 33 cl, que la Damm només reservava a la restauració, va cuidar i mimar els responsables de les barres de concerts i festivals, i sobretot va fer una forta aposta per la llengua catalana. Bé, i disposar d’un bon suport econòmic per mantenir la situació durant una bona temporada per anar calant dins dels diferents canals de distribució.
Semblava que la Damm no s’acabava de creure que la Moritz pugués consolidar el seu projecte davant la seva fortalesa, però els fets van anar demostrant el contrari, i al final la Damm va haver de reaccionar tard i malament. Fa tres anys que la Damm organitza uns fantàstics i generosos concerts davant de la fàbrica Damm del carrer Rosselló de Barcelona durant les Festes de la Mercè, per reinvidicar la seva barcelonitat (que encara no reflecteix de manera clara en les etiquetes, com si tingués por de que la titllessin de catalana). També ha començat a introduir els envasos de 33 cl als supermercats, i a iniciat una dura batalla en el sector de les barres de festes majors i concerts. Finalment, i després de que motles entitats ho demanessin per activa i per passiva, la Damm es va decidir a etiquetar al català, posant en evidència el fet de que les empreses es mouen per interessos econòmics (com aquesta possible pèrdua de quota de mercat) i no per interessos romàntics.
Sigui com sigui, els moviments de Damm deurien servir per parar el cop, però en cap cas per evitar l’entrada de Moritz al mercat català, que ja compta amb un encara petitíssim tant per cent de quota de mercat en comparació amb la Damm, però que de ben segur li deu ser suficient per apuntalar el projecte i mirar de fer-lo créixer. A més, l’aposta de Moritz per crear una autèntica cervesa catalana, i en català, sembla que ha inspirat a d’altres a seguir la seva estela. La no-aposta de Damm pel públic català va ser el que va acabar alimentant el projecte de Moritz. Però Moritz només ha estat la punta de llança en aquesta obertura en clau catalana del mercat cerveser. A continuació us en poso alguns exemples.
No és pas nova la cervesa Cap d’Ona que s’el.labora a Albères, a la Catalunya Nord, però en els darrers anys ha comptat cada vegada més amb una millor distribució, i cada vegada és més fàcil trobar-la en més bars. Aquesta cervesa té un orígen orgànic i compta amb una gama de 4 models diferents que van des de la larger normal fins a la torrada. Tots ells, molt recomenables.
Al 2005, l’empresa Llúpols i Llevats ubicada a L’Hospitalet de Llobregat va treure al mercat la cervesa Glops en dues variants, normal i torrada, ambdues amb la mateixa gradació. Al web de l’empresa fins i tot hi podreu trobar un llistat amb tots els llocs on és possible consumir aquesta cervesa.
De recent creació és la Central Cervesera del Montseny, que obria les portes encara no fa un any, el novembre del 2007. La seva aposta és contundent, amb quatre models de cervesa: lupulus, malta, negra i blat.
Encara és més recent però la cervesa Rosita, que va néixer aquest passat 23 d’abril a Alcover, en terres tarragonines. Malgrat que ara com ara només disposen d’un sol model de cervesa, els seus creadors ja han habilitat un sistema de compra online per tal que la distribució no sigui cap problema per qui sigui que hi pugui estar interessat. Cal destacar que aquesta cervesa està feta a partir d’una base d’avellanes del Pla de Tarragona que li donen un gust ben especial.
I la darrera cervesa catalana que he descobert és La Pubilla, que prové de Sant Guim de Freixenet, al cor de la Catalunya interior. El web encara és molt recent, i de moment es limiten a explicar-ne el procés de fabricació, juntament amb un llistat d’establiments on és possible adquirir-la.
Uns anys després que la Moritz aterrés a les barres de bar catalanes, el ventall de cerveses catalanes que s’ha anat fent un lloc és cada vegada més ampli i més sagmentat territorialment. I en cadascún dels casos que he comentat, com a cerveses catalanes que són que van dirigides a un públic català, l’etiquetatge és obviament en català.
Espero que aquest exemple serveixi de referent en altres camps on sembla que el català no existeix ni per a les empreses locals. Perquè és ben cert que el mercat és qui mana, i mentre es té un control monopolístic de la situació, l’empresa pot fer el que vulgui amb els seus clients. Però que recordi bé l’empresa que tots els monopolis s’acaben trencant, i més encara quan els seus clients n’estan descontents. Quan els catalans podem decidir, quan podem triar, solem escollir l’opció catalana. Per tant, despreciar el públic català, al final pot sortir car. Que els hi quedi clar a les empreses. Que li quedi clar a Espanya. Al final, poder triar és només una qüestió de temps…
