M’agrada la idea que el catalanisme estigui per fi junt. A l’oposició, d’acord, però junt. Per fi els dos partits nacionalistes faran alguna cosa plegats. Per fi Catalunya contra Espanya, nosaltres contra ells. Després de tanta guerra civil, de tants odis i rancors, de recels i de retrets, per fi Catalunya lluitarà des d’un mateix vaixell. Per fi. Tant de bo Barcelona sigui el primer pas de la reconciliació, el primer gest, la primera paraula entre dos germans barallats que porten temps sense parlar-se. Ja sento el so dels violins, siguem una mica romàntics, estimem-nos, que som nostres i els altres són ells. Els socialistes, ara més que mai, són Espanya, i ni un sol dels seus vots és nacionalista. Del PP ja ni te’n parlo. Catalunya contra Espanya, nosaltres contra ells.
A veure si ambdós entenen ja d’una vegada que la guerra no és aquesta, que no, que ens estem equivocant de batalla, que no és aquí on hem d’apuntar, que és Espanya l’enemic a batre, i que un cop tinguem arreglat el problema del saqueig, o si més no, un cop el tinguem més ben arranjat que no pas ara, que és un escàndol terrible, llavors, ja tindrem temps de discutir-nos, ja veurem si som de dretes o d’esquerres, de poble o de ciutat, de botifarra amb seques o de gambes grosses i vermelles. D’aquests o dels altres? No m’importa, no m’interessa: Catalunya. Primer tinguem país, després ja ens estirarem els cabells per modelar-lo i fer-lo tirar cap aquí o fer-lo tirar cap allà. No perdem més el temps, no ens matem per decidir com volem decorar casa nostra si de moment només tenim una paret. Unim-nos primer per construir-la, i no només em refereixo als partits polítics, sinó també a la societat civil i als mitjans.
Ara no tenim brides, ara no tenim res, ara no som, ara ningú no ens pregunta, ara només ens roben i ens insulten. Oh, però és que ells han fet això, oh, però és que ells han fet això altre. Deixeu ja d’assenyalar-vos, de treure pit per veure qui sap lluitar millor pels interessos nacionals, perquè amb tant de guirigall que feu en aquest joc de "a veure qui crida més alt", el que acaba passant és que ningú no us sent. Deixeu ja d’esbroncar-vos per veure qui és el culpable del gol, perquè el que acaba passant és que mentre us escridasseu, pel darrera arriben els de l’altre equip i us roben la cartera, ens foten el segon gol, i se’ns queda la cara de tontos que se’ns queda, mentre vosaltres seguiu discutint, discutint i discutint. Catalunya us necessita junts, per construir, per arribar. Som pocs, no siguem també malavinguts, perquè si no anem del bracet, no ens en sortirem pas d’aquesta. Catalunya contra Espanya, nosaltres contra ells.
"Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port."
