Dijous, 29 de setembre de 2022 - Edició 1526
La República

Carretero és l’esquerra

M’encanta l’Audi i el polo Lacoste que gasta el doctor Carretero. M’encanta perquè revelen que l’home és d’esquerres de veritat, no un farsant de tants que es pensa que, per […]

Ricard Biel 03/10/2010

M’encanta l’Audi i el polo Lacoste que gasta el doctor Carretero. M’encanta perquè revelen que l’home és d’esquerres de veritat, no un farsant de tants que es pensa que, per ser-ho, en té prou a proclamar als quatre vents la seva suposada superioritat moral d’alliberador dels treballadors mentre gasta el mateix Audi i el mateix polo que el doctor. Sí, però el lector em podrà dir que això no converteix Carretero en algú d’esquerres, oi?

Ser d’esquerres no vol dir anar amb jaqueta de pana o parracs —de marca o no—, sinó tenir un sentit de la justícia social i una perspectiva de millora de riquesa equitativa, compartida pel poble. Però riquesa, al capdavall. Per tant, si tots poguéssim anar amb Audis i roba de qualitat, seria fantàstic i no per això la societat deixaria de ser d’esquerres. I val a dir que els cotxes bons em deixen indiferent perquè indiferent em deixen els cotxes en general, tret que em serveixen per dur-me als llocs; i pel que fa al Lacoste, els polos tampoc no em diuen gran cosa i els cocodrils em fan por. Si m’agrada l’Audi del doctor i el seu Lacoste és perquè sé que els ha comprat amb els seus calés, i per tant és lliure de gastar-se’ls en el que li sembli. Però sobretot, el que més m’agrada de la seva despesa en articles cars és que, quan ha disposat de diner públic, ha menjat entrepans o ha anat de restaurant de menú en comptes del Set Portes, i també per estalviar ha decidit fer-se instal·lar un llit en una petita estança a la Generalitat i no tirar de targeta pública en un hotel chic. S’entén, ara, per què aquest home és un esquerrà de pedra picada? La seva dèria pel luxe acaba sent la prova fefaent d’una insubornable honradesa. Joan Carretero és algú a qui respecto perquè, agradant-li molt els dolços, quan es troba davant d’una pastisseria amb calés a la butxaca que no són seus, s’està d’entrar-hi. Em trec el barret. En canvi, em provoquen nàusees els cínics que el critiquen acusant-lo d’escanyapobres camuflat, ignorant interessadament, doncs, la seva excel·lent gestió com a conseller o com a alcalde de Puigcerdà. No m’agraden aquesta mena de cínics, els hipòcrites morts de gana que en nom de l’esquerra no actuen com gent de dreta sinó com xoriços directament.

Els que ara intenten llançar merda al doctor acusant-lo de dretà -curiosa infàmia, aquesta-, jo diria que és perquè estan tan marejats del que roben al contribuent que han perdut el sentit de l’orientació. És natural. Només cal veure’ls amb aquells ventres inflats que els impedeixen veure-hi més enllà dels nassos. Els corruptes pelacanyes se senten obligats a acusar les persones honrades del seu propi defecte. L’honradesa els suposa una amenaça perquè és el mirall que delata la seva lletjor amb què s’han d’enfrontar cada dia, i la manera que tenen de desacreditar el que inexorablement reflecteix el mirall és desacreditar patèticament el mirall mateix per no haver de desacreditar-se a si mateixos. I és que si el lladre creu que tothom roba, en el fons és per poder creure que tothom és lladre menys ell.