Divendres, 18 de juny de 2021 - Edició 1058
La República

Carai !

  Si, tots plegats… Els que hi vivim, tinguéssim els nassos d’estructurar en Estat els “Països Catalans”, no cal pensar massa per deduir la força que tindria el nou Estat. […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 01/06/2012

 

Si, tots plegats… Els que hi vivim, tinguéssim els nassos d’estructurar en Estat els “Països Catalans”, no cal pensar massa per deduir la força que tindria el nou Estat. De fet, el mateix creador del projecte, Jaume I el Conqueridor, ja va començar a enfeblir-lo al repartir-lo entre els seus fills. Però, amb tot, és trist pensar que segurament el que ens separa més és el fet més comú entre els territoris que l’haurien de composar, com es parlar la mateixa llengua.

En aquest sentit de la llengua, penso que l’anglès -pur i dur- que es parla a molts estats, a més de a la seva Anglaterra, entre ells als mateixos EE.UU.d’Amèrica, a cap d’ells li ha passat pel cap canviar-li el nom per diferenciar-lo de l’original. Ningú no discuteix o vol canviar el seu nom i esdevé genèric tot i les innumerables varietats que es parla.

Però, a part de que fins aquí podria ser problema intern solucionable amb diàleg i sentit comú, el tema de la llengua va més enllà de les nostres “fonteres” i no es més que una part de la problemàtica en la que estem immersos dintre de la nostra relació amb l’Estat que ja va començar al 1412 amb el Compromís de Casp pel que es decidia que la Corona passava a la dinastia de Castella, i es va agreujar definitivament al 1716 amb el Decret de Nova Planta de Felip V. Des de llavors, tota reivindicació de qualsevol de les nostres diferències no ha estat més que foc d’encenalls per un Estat que ens te desfigurats en mig de les altres Comunitats, algunes de les quals sense cap gana de ser-ho, menyspreant tota evidència i diluint-nos, sense que dient això tingui perquè ofendre’s ningú, en un incoherent “café para todos”.

En aquest aspecte, també es podria parlar del tema sorgit recentment de l’etiquetatge en català, que no queda reconegut a la U.E. Brussel·les fa el que ha de fer perquè d’Espanya només li consta el castellà. El problema rau en que es el propi estat espanyol el que hauria de deixar ben clar, d’una vegada i a tots els efectes, de que a Espanya, a part del castellà, hi conviuen el basc, el gallec i el català com a llengües plenament oficials. És el mateix cas que, salvant les distàncies, ens trobem amb les seleccions esportives catalanes que serien acceptades als ens europeus i internacionals però que al tenir que passar pel “sedàs” ensopeguen amb el que és i serà ben general.

Queda clar que Europa és d’Estats i els països sense estat és una qualificació que, tret de qui ho va inventar i quatre més, ningú li dona la més mínima validesa, començant per l’estat espanyol.

Si no val i no pot ser un estat federal, -i molt menys confederal- i s’ha de ser Estat, i només així es pot preservar el valor més preuat d’un poble com és la pròpia llengua heretada…

Es que, parlem del que parlem, i més si és de “calers” o, en aquest cas, de la llengua, pels que ens agrada tot però que sobretot estimem la nostra terra no ens deixen cap més opció… Carai !!!. Ja convé un discurs ferm, seriós contundent… i unitari.

Escrit entre juliol i desembre-2011 i penjat al blog http://xavier.guarque.blog.cat