Una de les meravelles de l’anàlisi dialèctic és la possibilitat que ens ofereix de trobar regularitats socials al bell mig del caos. Al igual que les matemàtiques fractals són capaces de trobar regularitats en objectes de la natura com ara els núvols multiformes, costes accidentades, o les diverses copes dels arbres, o la teoria del caos va ser capaç de trobar regularitats i determinismes en allò que anomenen sistemes dinàmics, l’anàlisi dialèctic de la realitat també proporciona eines conceptuals molt poderoses per a entendre la realitat que ens envolta.
Va ser Karl Marx fa 160 anys, qui va demostrar que darrere de totes les mercaderies que l’ésser humà podia realitzar/transformar hi havia quelcom en comú que les unificava. Avui, el desenvolupament dels sistemes de producció imperants son capaços de posar al mercat una infinitud milionària d’objectes diversos que continuen confirmant aquella troballa de Marx: que darrere de tota mercaderia hi ha un element unificador que no és altre que el treball humà genèric. Si, qualsevol objecte porta al seu si una determinada quantitat de treball humà. I és a partir d’ací i solament si partim d’aquest fet, que podem entendre altres categories com valor, preu, oferta, demanda, crisi, estocs, atur, jornada laboral, salaris (directes o diferits) jubilacions, sistemes socials, lluita de classes, de sexe-gènere, nacionals, espoliació, explotació, etc.
Em sorgeixen aquestes reflexions desprès d’observar com determinada gent, queden(m) bocabadats en escoltar qualsevol informatiu amb el seu allau de noticies aparentment caòtiques, i amb un tractament pels mitjans totalment catastròfic: vagues laborals o de fam, manifestacions socials i polítiques, ocupacions de bancs o de terres, desnonaments i suïcidis, violència de gènere, racista o especista, corrupció policial, judicial i política, repressió policial. Jutges i jutgesses que preparen una vaga, policies que es manifesten, personal sanitari que ha de fer objecció de consciència per a poder atendre persones malaltes, incompetència governamental, desastres ecològics, fracàs escolar… Aquestes noticies solen anar precedides de programes de moda, luxe, prostitució encoberta, multimilionaris ociosos, folklore ranci, cultureta de masses, i seguides per series o pel·lícules amb més i més violència.
Hi ha quelcom que unifiqui tan aparent caos? N’hi ha de fil conductor que travessi totes i cadascuna de les noticies transmeses donant-les alguna regularitat? Si, hi ha més connexions de les que semblen però, per a la reflexió d’avui, vull fer esment d’una que crec que les unifica i les subsumeix a totes: La decisió de totes les burgesies europees i de les institucions al seu servei, per aprofitar la crisi mundial capitalista con l’ocasió somiada per acabar el més aviat possible, amb el model social europeu o de “capitalisme socialdemòcrata” o amb rostre humà. Reforma rere reforma, crisis sobre crisi, atur i més atur, por i més por, alienació i més alienació. Tot en post de la meta somiada, la llibertat absoluta d’una minoria per poder continuar fins l’extenuació amb l’explotació social i de la natura. Sols si entenem aquesta decisió de present i futur de la classe dominant tindrem la mínima possibilitat d’entendre el que passa sense que ens tornem persones embogides.
Antoni Infante.
