Em refereixo a canvis de sexe a la llengua (l’idioma, no el múscul, res de tan sucós que impliqui bescanvi de fluids corporals). Només m’agradaria comentar-vos un fenòmen que ens continua sorprenent a la gent del salvatge oest i l’indòmit sud, és a dir, la meitat de parlants de català que no neutralitzem les vocals àtones (a grans trets, ponentins, ebrencs i valencians).
Fa anys que tinc la sospita que els dialectes del català no s’estudien de la mateixa manera a tot el país, oblidant que, en paraules del lingüista Joan Solà:
“Tots els dialectes han de ser respectats per la gramàtica i els parlants, ja que formen part dels nostres territoris. Tots són correctes. Tothom parla bé i no ha d’amagar-se perquè usi un dialecte o un altre arreu dels territoris catalans.”
Sovint, en la meva (escassa, tot s’ha de dir) interacció amb parlants de català oriental solien passar dues coses: o bé el meu parlar (occidental subdialecte tortosí o valencià de transició) els resultava estranyíssim, exòtic i s’apressaven a fer-me notar, mig en plata mig en quartos, que Àfrica comença a l’Ebre (inestimable el comentari d’un professor perquè no mi capfiqués gaire, a ell també li deien africà i era de Sitges); o bé, per una mal entesa cortesia, es passaven directament al castellà (ai!) suposant-me un orígen espanyol. Es posava, doncs, de manifest que no havien sentit ni estudiat altra variant del català que la oriental.
En l’actualitat veurem que les coses segueixen igual de malament. Tobaríem alguna honrosísima excepció com l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que amb el seu parlar de Lleida i les seves enyorades Postres de Músic va incentivar i escampar vents/bens culturals diferents de la tramuntana. Ell, com ningú des de llavors, va aixorejar aquesta terra que continua necessitant que s’obrin portes i finestres, que corrin de nou llevant, migjorn i mestral. Que la manca d’aire fresc ho empesta tot i el país fa olor de romàtic.
I si això passava i passa a ràdios i televisions què dir de la cultura escrita. Quanta gent per sobre del Llobregat (o fins i tot del Francolí) coneix Jesús Moncada o Gerard Vergés, dos exemples de qualitat literària fora de discussió? Arribats a aquest punt, tant de bo hi hagués una allau de mails i comentaris absolutament indignats demanant el meu cap en safata (figuradament, espero).
Perquè és precisament a l’hora d’escriure que les confusions per neutralitzar vocals suren com l’oli, apareixent canvis de sexe en mots com deute, dubte o compte. Per a algú que no pateix aquest daltonisme lingüístic (o feminisme idiomàtic, ves a saber) veure escrites coses com “una deute amb Hisenda”, “una compte al banc” o “una dubte seriosa”, ve a ser com trobar “tenim bocadills de ques” a la pissarra d’un bar.
Que tots en fem, d’errades, deu ser una de les poques veritats immutables que queden (benvingudes les correccions, crítiques i matitzacions fetes des de la construcció i la bona fe). El problema, em sembla a mí, és quan s’institucionalitza el cas. Quan és La Caixa, parlem? (parlem bé el castellà però el català el parlem de qualsevol manera) qui ens ofereix obrir una compta; quan a la ràdio ens expliquen que Guardiola té una dubta en l’aliniació de l’equip; quan als diaris escriuen sobre la deuta milionària en milers d’euros que Espanya espolia cada any a Catalunya. Llavors ja tenim la batalla perduda.
O no. Potser d’aquí a 30 anys, quan els diccionaris i les autoritats en la matèria arribaran a l’acord que deuta, dubta i compta són paraules femenines i s’han d’escriure amb “a” final, serà just el moment que els parlants decidiran fer-les (només per dur la contrària) més varonils una altra vegada. O era una altre vegada?
Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l’Ebre)
