Les eleccions autonòmiques convocades pel President espanyol per al dia 21 de desembre representen un problema greu per a la República Catalana. La millor resposta pot ser una candidatura unitària per la llibertat dels presos polítics, encapçalada per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. La primera reacció a l’abús de Mariano Rajoy usurpant el paper del President de la Generalitat és el boicot. Des de la lògica d’un país independent és una aberració participar en unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern del país veí. Els arguments a favor d’ignorar aquesta confrontació a les urnes es poden multiplicar. Però els fets són molt durs i cal afrontar la nostra feble capacitat de control del territori des del més amarg realisme.
La República que acabem d’infantar no té encara el poder efectiu suficient per desbaratar la convocatòria de l'Estat espanyol d’eleccions autonòmiques a casa nostra. El nou Estat només compta amb els Ajuntaments per la independència per negar el suport administratiu que les urnes necessiten. Es podria suplir aquesta falta de poder estatal amb una crida a l’abstenció per part del moviment independentista. Tanmateix el perill rau en què la participació assolida dels partits que hi concorrin, des del PP a Catalunya en Comú, superi l’ha aconseguida al referèndum de l’u d’octubre. L’anorreament que busca l’aplicació de l’article 155 no s’assoliria de manera repressiva, sinó mitjançant quatre anys de legislatura sense diputats independentistes i amb un Govern català presidit per Inés Arrimadas. La nova República, que necessita les estructures de la Generalitat per a començar a caminar, com la Generalitat provisional del President Terradelles va necessitar la Diputació de Barcelona, es quedaria sense cap poder efectiu.
No tenim la força ni la legitimació necessàries per oposar-nos a les eleccions del desembre se celebrin. Després d’estar exigint «volem votar» no podem trair la nostra trajectòria democràtica posant entrebancs als nostres veïns disposats a posar la seva papereta a les urnes. Representaria, a més, un desprestigi internacional extraordinari per al moviment per la independència.
És la primera vegada que Mariano Rajoy fa un moviment polític, diferent dels judicials i policials, en el conflicte català-espanyol i l’ha fet amb una intel·ligència que suggereix assessorament internacional. Els mitjans de comunicació espanyols ja han començat la campanya electoral presentant l’independentisme com el causant d’una suposada situació catastròfica, caracteritzada per la fugida de milers d’empreses, la fractura de la convivència, la inseguretat jurídica, la inestabilitat política. Tot el que l’Estat espanyol ha provocat com els abusos judicials, les detencions, la brutalitat policial contra el referèndum, la campanya contra els mossos és presentat com a responsabilitat dels «secessionistes». Des dels atemptats terroristes del 17 d’agost hi ha una tensió ambiental altíssima a la societat catalana que és presentada per la Brunete Mediàtica com a resultat dels «deliris independentistes». Aquest missatge pot fer forat en aquest ambient col·lectiu altament estressat i pot portar a una alta mobilització constitucionalista.
La millor manera de contrarestar aquest relat és mostrar que el moviment per la República és la víctima i el Govern de Mariano Rajoy el botxí. La presó de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart és l’evidència d’aquest fet i cal convertir-lo en l’eix d’una candidatura unitària que pot assolir la seva llibertat si surten elegits. Perquè quan surtin elegits seran aforats i la seva causa passarà automàticament al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya on és impossible sostenir el delicte de sedició que ha construït la fiscalia general de l’Estat. A més posar la llibertat dels presos polítics en el centre de les eleccions tindrà un efecte dissuasiu per al Govern Rajoy i la seva fiscalia que ja té preparades querelles contra el President i Vicepresident de la Generalitat, membres del Govern i la Mesa del Parlament. Continuar creant delictes falsos com la rebel·lió els perjudicaria molt a les urnes. Totes les accions de resistència solidària que cal fer a favor dels presos polítics formarien part de la campanya.
L’exigència de la llibertat dels presos polítics desmuntaria la campanya dels partits constitucionalistes amb fets evidents: ha estat el Govern Rajoy el que ha introduït la violència en un procés que havia estat pacífica de manera exemplar. Aquest govern és l’únic responsable d’haver portar 10.000 policies i guàrdies civils, aclamats a la sortida amb el crit «a por ellos, oé!, a por ellos, oé!». El govern Rajoy és l’únic responsable d’haver manat a les forces d’ordre públic carregar amb brutalitat contra ciutadans pacífics que esperaven per votar, amb el resultat de més de mil ciutadans que van haver de rebre assistència mèdica a causa de la brutalitat policial. Els mitjans de comunicació constitucionalistes són els que han incitat l’odi ancestral contra els catalans partidaris de la independència, deshumanitzant-los en titllar-los d’abduïts, bojos, radicals, enemics d’Espanya i altres insults. Aquestes campanyes d’odi i deshumanització han aprofundit la barrera psicològica entre catalans i espanyols, alhora que ha creat una falca dins la població catalana, en la minoria de persones que només s’informen mitjançant els canals de televisió espanyols.
Amb una candidatura unitària per la llibertat dels presos polítics i una campanya centrada en tots els abusos de l’Estat espanyol dels darrers anys, el 21 de desembre podem fer una golejada als partits constitucionalistes tan gran com el que vàrem assolir amb el referèndum del primer d’octubre. Des d’aquell dia estem al centre de l’agenda mediàtica i política internacional. Podem obtenir un resultat electoral superior al del 27 de setembre de 2015, victòria que revalidaria de manera irrefutable la proclamació de la República Catalana. Podem crear una crisi política d’enorme magnitud a Espanya, perquè Mariano Rajoy es veuria obligat a convocar eleccions anticipades, amb una alta probabilitat d’unes Corts espanyoles ingovernables. En aquestes condicions la consolidació de la República Catalana avançaria a passos de gegant i l’Estat espanyol hauria d’entrar en negociacions, com s’ha arribat a tots els processos d’independència. En situacions molt més greus, com en el conflicte entre la República Francesa i Algèria, a final hi ha negociacions com els Acords d’Evian que van reconèixer la independència dels algerians.
