Després de la conferència del President arriba el moment de les valoracions i de les reaccions. Anem, però, a la carnassa: la candidatura unitària i les eleccions. En una candidatura, per a ser unitària, han d’estar tots units.
Però, a qui volem unir? Primerament, se suposa que als independentistes en favor del Sí+Sí. Això també inclou els partits polítics per l’estructura i capacitat d’organització que ja tenen i donat que, encara que ells no s’hi acabin presentant directament, en bona mesura sí que determinaran les persones que van a la llista i, per tant, intuir què estan disposades a fer (i què no) i com ho pretenen fer en cas de guanyar. És a dir, no és el mateix una persona del perfil de Felip Puig que de Dolors Camats.
Llavors, aquella candidatura formada per Convergència (CDC)+ERC per alguns exaltada -principalment sectors de CDC i la seva òrbita, tot s’ha de dir- pot ser qualsevol cosa menys unitària, ja què no hi són tots els qui haurien d’estar, com ara la CUP o NECat.
I què passa amb els partits del Sí+No, és a dir, Unió, ICV i EUiA? No els sumem ni tan sols per caminar junts cap al primer sí?
Si ERC, NECat, Moviment Catalunya i Avancem (4 organitzacions) arriben finalment a un acord, no és aquesta candidatura més unitària que la hipotètica candidatura formada únicament per CDC+ERC? Llavors, per lògica, no hauria de ser Artur Mas i CDC qui anessin a unir-se a aquests 4 en lloc de demanar que siguin els altres qui es cusin al seu projecte?
Més llenya: La disposició d’Artur Mas per deixar pas al capdavant de la candidatura, precisament el reforça com a possible cap de llista. La simple no imposició, facilita que en pugui ser el candidat.
No obstant, no és descabellat pensar que aquesta candidatura de marca blanca ha d’anar encapçalada per una persona de consens que generi simpaties, sinergies i picades d’ullet a la major part possibles de sectors de la societat, capaç de construir la més ampla majoria independentista possible al seu voltant. Aquesta persona és Artur Mas? Potser no.
Hi haurà sectors de l’esquerra que preferiran patir un herpes o que els tirin a sobre una olla d’oli bullint abans que votar-lo, com també passaria a la inversa, generant incomoditat entre els votants més lliberals si el candidat fora Oriol Junqueras. Per tant, ha de ser un candidat que no generi cap mena de rebuig sobre una part de l’electorat per qüestions ideològiques, principalment en l’eix esquerra-dreta.
En conseqüència, s’ha de barallar la possibilitat de què, al capdavant, hi figurin persones de consens, com podria ser, a mode d’exemple, Carme Forcadell, Pep Guardiola o Txe Arana, i així, no només no patir fuites de votants per l’esquerra i per la dreta, sinó també ser capaços de multiplicar els resultats.
Repeteixo: La candidatura unitària ha de servir per multiplicar resultats en favor de la independència. No té cap sentit sumar-los o posar totes les eines per només sumar-los (o fins i tot restar-los, amb menys diputats/es independentistes). Per arribar a 4 amb la suma de 2 i 2, tant hi fa si s’arriba a través d’una candidatura unitària o si els partits van per separat. L’objectiu ha de ser que 2 i 2 facin 6. El resultat no pot ser 4 ni, encara menys, córrer el seriós risc de què 2+2 sigui només 3.
I el que em sembla més revelador de com han canviat els signes del temps o com està el pati: qui no compra sense vacil·lacions la carta de la candidatura unitària és un traïdor a la pàtria. Com si fora la veritat absoluta revelada, tot i no tenir-ne cap evidència ni garantia del resultat final, i en quant hi ha molts matisos igual de respectables i possibles.
Si obligatòriament i no per convicció i per una voluntat compartida hem d'acabar comprant, sí o sí, la carta que diu que la unió fa la força, potser també li hauríem de dir a Espanya que sí, que te raó quan ens diu que no ens podem independitzar perquè la unió fa la força i què, qui no pensi així, és algú sense enteniment. No siguem tant hipòcrites d'utilitzar el mateix argument que a la vegada se li critica als unionistes. Com a mínim, que la candidatura unitària es guanyi per convenciment i no per xantatge.
Sigui com sigui, Artur Mas ha guanyat temps i ara la pilota es troba a la teulada de tots els altres a la vegada que ha carregat el procés de noves il·lusions i expectatives. Tot plegat, emocionant!
