- Publicitat -
Una tia àvia meva tenia al calaix de la tauleta de nit un butlla de Pius XII que l’eximia de tot pecat i li concedia una parcel·leta del cel. Amb això, la pobra dona, es pensava que tenia la Glòria assegurada i la feia sentir segura davant les temptacions de la vida. Quines coses! Diríem que això de les butlles és cosa de temps llunyans si no fos perquè avui en dia encara n’existeixen, degudament adaptades als nous sistemes socials.
En la fe del civisme hi ha butlles que s’evidencien en les conductes manifestament desordenades d’alguns creients, germans en democràcia. En tenim l’exemple clar en algunes àrees d’aparcament prohibit als pecadors, però degudament habilitades per a pocs privilegiats. Com al carrer Juli Garreta, davant l’entrada de l’ambulatori, on hi aparquen en bateria sistemàticament, malalts, visitadors mèdics, metges, vehicles de l’ICS, impedint el pas per la vorera als vianants, a només tres metres de l’entrada d’un aparcament públic municipal. Al carrer Lluís Millet, cada dissabte hi aparca tot el dia un autocar de Capricornio, just al xamfrà de Lluís Companys, en una zona d’evident perill. Les dobles files davant les farmàcies de President Companys o Martí Pujol amb Ignasi Iglesias, són mítiques. Per no parlar de les de la carretera de baix, davant l’Opencor, just al costat de la plaça de la Vila.
M’agradaria saber qui atorga aquestes butlles i en quines tauletes de nit reposen. I, encara més…, a canvi de què?
I ara, sense conyes ni ironies, per què passen aquestes coses? Per quina raó no s’hi posa remei? Perquè no s’actua per evitar els embussos crònics que provoquen les dobles files de vehicles en zones ben identificades? Per quina raó es toleren prebendes injustificades i injustificables a determinades empreses o organismes públics en perjudici de la ciutadania? Per què es fan els ulls grossos a determinats abusos, depenent d’on provinguin?
És clar que ningú pot pensar que els responsables viaris de la ciutat no coneguin perfectament aquestes situacions, com tothom. Essent així, si no s’hi ha fet res, algú n’hauria de donar explicacions a la ciutadania i assumir responsabilitats.
Ara bé, jo vull suposar que alguna cosa deuen haver fet. En aquest supòsit, com és doncs que el problema persisteix? Potser perquè les accions suposadament endegades no eren les adequades? Potser perquè no hi ha continuïtat en les accions? Potser perquè hi ha qui es fa venir les lleis i les normes a la pròpia mesura? En tots aquests casos s’hi ensuma que alguna cosa no rutlla prou bé. Potser manca eficàcia, potser manca resolució, potser manca determinació, potser capacitat de treball o recursos suficients, potser coneixement. Podria ser que els responsables no fossin prou aptes, per fer la seva feina. Podria ser que faltés voluntat política i també podria ser, per què no, que hi hagués connivències i qui sap si toleràncies retribuïdes. De tot hi ha en aquest món i ja res no se’m fa estrany.
En qualsevol de tots aquests casos sempre hi ha una darrera responsabilitat, la dels polítics, és a dir la nostra. Perquè no hem d’oblidar mai que els polítics som tots nosaltres, els ciutadans, que d’entre nosaltres escollim aquells que considerem més aptes per fer les tasques del comú. I si no ho fan bé o no en saben prou, que n’aprenguin i ho facin millor o que pleguin, què carai!
Publicitat
