El president del Congrés espanyol, José Bono, ha declarat aquesta setmana que “Espanya és la mare de molts pobles i la garantia d’igualtat entre tots els espanyols”. Bono ha atacat aquells que segons ell, amenacen la unitat de l’Estat i exageren les desigualtats.
El bon home de les espanyes, el tradicional ibèric que no destaca per les seves llums sinó per les seves pors, ha remarcat que amb la Constitució a la mà no hi ha perill de ruptura. L’autoproclamat Moisès s’aferra a la Constitució per amenaçar qui qüestioni l’evolució, la separació que ens garanteix la supervivència. És la seva Constitució l’eina espanyola que dicta el nostre esclavatge, la nostra condició de mecenes no reconeguts?
El president del Congrés sempre ha estat enemic del nacionalisme basc i català. A la reforma de l’Estatut, Bono es va situar al costat dels sectors més conservadors de l’Estat i va arribar a plantejar-se abandonar el govern de Zapatero. Bono no és permissiu, és el símbol del socialisme més arcaic, més espanyolista i proper al PP de Mariano Rajoy. A les seves premisses no hi ha lloc per una Catalunya sobirana, lliure i justament emancipada.
Bono tímidament reconeix que s’han d’acceptar les diferències però assegura que la seva Constitució mai permetrà “defensar desigualtats entre espanyols”. És ell doncs, l’ibèric que amb el dit a l’ull no veu la realitat? Qui vol evitar parlar de desigualtats perquè ja li va bé ser el beneficiat de la diferència?
Mentre en Bono renega del nacionalisme no espanyol, a Catalunya nou capitals de comarca ja s’han declarat “moralment fora de la Constitució espanyola”. En total 110 poblacions s’han declarat insubmises en desacord a la làpida que ens emmanilla a una Espanya que ni entén, ni escolta, ni ens deixa existir. El procés que ha de portar Catalunya a la independència està obert i ja només cal deixar-s’hi portar, tot voleiant pels aires de llibertat.