Dilluns, 10 de maig de 2021 - Edició 1019
La República

BESTIARI 007

Si quan mori tinc la sort de trobar-me amb Sigismund Schlomo Freud a l'altra vida li preguntaré sobre la naturalesa del trauma que em causà el Sr. Albert Manent l'octubre del […]

Francesc Bellmunt
Francesc Bellmunt 12/10/2012

Si quan mori tinc la sort de trobar-me amb Sigismund Schlomo Freud a l'altra vida li preguntaré sobre la naturalesa del trauma que em causà el Sr. Albert Manent l'octubre del 1981, al Parlament de Catalunya sent-ne President el Sr. Heribert Barrera i que em va fer perdre la confiança, no el respecte, en Convergència i Unió i el seu compromís amb la llibertat d'expressió
 
En aquella època a Catalunya hi havia l'extensa creença que el franquisme havia mort però en realitat, com els fets actuals demostren, només era una estratègia de camuflatge; només es feien el mort i  a l'igual que els ossos i algunes cèl.lules de les glaceres, els putes hivernaven. Emparats en el nou marc de nova llibertat d'expressió que la suposada extinció del feixisme español oferia l'amic, ja difunt, Jordi Messalles posa en escena una peça teatral musical juvenil, Els Beatles contra els Rollings Stones, amb el suport creatiu de Dagoll-Dagoll.
 
L'obra de Jordi Mesalles y Miguel Casamayor  treballava un llenguatge de carrer en català i en aquesta línia un dels personatges deia “clítoris”. Sí, clítoris.  Segons la Conselleria de Cultura la paraula era un taco que resultava ofensiu posat en escena i més al Romea. Van prohibir l'obra i el tema fou portat al Parlament de Catalunya per l'Higini Clotas (PSC) i el Xavier Folch (PSUC), Xavier Folch pare, evidentment. Gran debat i Manent, com a fórmula de compromís proposà canviar el taco per alguna expressió alternativa. Per comptes de “clítoris” suggereix “la campaneta la ning-ning“.
 
Feia pocs anys q hi havia hagut el primer cop militar amb l'empresonament de l'Albert Boadella i Els Joglars, un fet de dimensions impressionants comparades amb la “campaneta la ning-ning” però precisament en aquesta desproporció rau la naturalesa del meu trauma, de la meva desconfiança.
 
La llibertat d'expressió a Catalunya continuarà sotmesa a la mediocritat i la por quan siguem un estat europeu ? Algú valora el trauma que representa per una cultura la supressió brutal – gent q es queda sense feina i sense expressió – d'un pograma a la televisió pública del caire de Bestiari il·lustrat? S'ha tingut en compte la repercussió q aquesta agressió intel·lectual i laboral tindrà en els mecanisme naturals d'autocensura que en aquesta professió tots anem desenvolupant al llarg de la nostra relació amb el sistema, ja sigui el sistema comercial convencional o el de la inversió pública? No crec que cap dels responsables hagi pensat més enllà dels seus interessos particulars o de partit. ¿Ningú ha calibrat la por, la alarma professional  que això genera ni el mal que fa a la unitat cultural nacional per la independència i el futur estat de Catalunya la polarització dels professionals de la cultura que es veuen obligats a posicionar-se davant d'un fet creatiu perfectament acotat com davant d'un drama nacional real? Potser sí i d'això es tracte.
 
Una pistola de broma, ketchup i tres targets amb el Rey,Salvador Sostres yFèlix Millet triats per un escriptor de gènere “jove, reconegut i irreverent” que és entrevistat per Biviana Ballvé una elegant i descontaminada periodista de Matadepera que va néixer quan Franco sortosament moria. Els elements del programa no semblen més perillosos que la cabra de la legió per la televisió pública (TVE i T/N) precedint un grup de musculats criminals en potència finançats amb diner públic els quals en cas d'actuar repartirien bales autèntiques dels seus Heckler & Koch G36, un fusell d'asalt del calibre 5,56 mm, a tort i a dret i a targets de debó i possiblement també catalans si consideressin des de l'alt comandament que calia.
 
Matar simbòlicament no és matar de debó. I Televisió de Catalunya no para de matar simbòlicament als seus programes de prime time amb pel·lícules que fan de la mort simbòlica el seu clímax i la seva màxima audiència. La pública española, TVE va més enllà i mostra la mort real d'animals amb tortura programada per actes dramàtics (primer acte, picador i banderilles, segon acte, juguem a marejar amb la muleta i tercer acte estocada i final). Si volem justificar-ho tot en nom de l'art, ja sigui el setè art, ja sigui l'art del toros, no fem una excepció amb el Bestiari il·lustrat. Respectem amb la fortalesa que defensem la nostra identitat la línea transcendental que separa la realitat dels símbols.
 
A tenir en compte també que la televisió pública assumeix la retransmissió de la Santa Missa, drama seqüenciat en el qual el sacrifici simbòlic de carn i sang a través del pa i la sang n´és el clímax. És el misteri del cristianisme, la clau del seu èxit consuetudinari, la supressió de les víctimes reals i la seva substitució per símbols.
 
Catalunya no té ETA i el Bestiari Il·lustrat, ridículament apartat de la graella, ens mostra la poca confiança que els professionals de l'expressió ficcional podem tenir per Convergència i Unió i la seva ideologia putaramonista. Lluny som de la gosadia de l'Hara Kiri, lluny de Monthy Pyton, lluny d'una televisió i una cultura que estigui disposada a alinear-se amb la llibertat d'expressió de debó: la que rebutja els toros i la violència real cobatent-la quan ho consideri oportú amb la violència simbòlica. Torneu-li el 007 al Bestiari il·lustrat!!