Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

BARCELONA-GLASGOW-BARCELONA

|

- Publicitat -

Són les 19’00h d’un dimecres qualsevol de novembre a Glasgow. És redundant dir que plou i a més la ciutat ofereix sensacions tan estimulants com una visita una tarda de diumenge a l’estadi de Cornellà-El Prat o una passejada romàntica per la vora del Besós amb Alicia Sánchez Camacho . Com a principal novetat, avui és nit de Champions. Tots els ingredients conflueixen per a atapeir els bars i pubs de la ciutat, particularment els catòlics. Tan redundant com dir que plou, n’és dir que qui juga Champions aquell vespre és el Celtic, atès que els Rangers, els odiats huns, la “orange scum”, van anar a petar de cul a la 4ª divisió a causa d’un excés de fantasia en els comptes de l’entitat que va merèixer l’interès de la hisenda britànica. Privats del fins aleshores derbi més tens del futbol mundial, la vida dels seguidors del Celtic transcorre entre apassionats desafiaments contra Aberdeen, Dundee Utd, Hearts o Hibernians. Avui però aquests fastiguejats fans tenen ocasió de tombar-se d’una plomada tot l’ensopiment acumulat, ja que qui visita avui Celtic Park és el millor equip del món dels darrers anys, el FC Barcelona. I allí estem nosaltres, en un bar de London Road, el carrer que mena a Celtic Park, la penúltima estació d’una llarga peregrinació fins a l’estadi en què no hem deixat pel camí cap taverna on beure cervesa com si l’endemà s’instaurés la Llei Seca a Catalunya. Si algun mitjà local s’hagués molestat a testimoniar la nostra contribució al PIB escocès, el mateix Alex Salmond s’hauria preocupat de finançar-nos més visites.

La política surt inevitablement en les xerrades amb els nostres anfitrions, ja que contra el que pensen els homínids que integren el públic de la Brunete, la idea de barrejar-la amb el futbol no va ser de Jan Laporta. A Glasgow la cosa és particularment complexa i delicada. A la divisió entre nacionalistes escocesos i unionistes probritànics cal afegir-hi la de catòlics i protestants i encara, la filiació nacionalista irlandesa dels catòlics descendents d’irlandesos que integren bona part de l’afició del Celtic, que és també l’exèrcit desarmat dels republicans nordirlandesos, ara que l’IRA està en excedencia. De la mateixa manera, els unionistes de l’Ulster abracen els colors del Rangers, símbol de l’unionisme i del poder protestant. Aquest fet, amplificat per les bones comunicacions Glasgow-Belfast i el fluxe humà en tots dos sentits, fa que, per si fos poca la rivalitat, també s’hi traslladi el conflicte social, polític i fins fa poc armat, d’Irlanda del Nord. No eren estranyes temps passat les fotos de jugadors del Rangers amb paramilitars protestants, com no en són encara els càntics a favor de l’IRA entre els seguidors verdiblancs.

Publicitat

Sobta entre els forasters que no hi estiguin familiaritzats, l’absència de banderes escoceses entre els seguidors del Celtic. La bandera nacional que hi predomina és la irlandesa, fent honor als orígens dels seus avantpassats fugitius de la fam de la patata que va assolar Irlanda el segle XIX i que els va portar a patir discriminació, misèria i racisme supremacista a l’Escòcia dominada per una elit protestant que considerava els catòlics irlandesos éssers inferiors. El Celtic es va encarregar de desmentir la superioritat protestant, d’augmentar l’autoestima dels castigats pàries catòlics d’Escòcia i Irlanda i de desafiar el poder unionista,  així com el Barça de Gamper, Kubala o Cruyff varen irrompre enmig de successives dictadures produint rèpliques de 1000 batalles perdudes, o el Barça del mateix Cruyff, Laporta, Rijkaard, Txiki i Guardiola es va encarregar de demostrar que Catalunya és molt més que el corralet sociovergent  de les 400 famílies hereves de la dominació hispanofeixista. Paral·lelament i amb totes les distàncies, aquest és el paper que va jugar el Celtic plantant cara al Rangers, encadenant lligues i copes i de la mà dels Lisbon Lions de Jock Stein, assolint l’única Copa d’Europa del futbol escocès.

I tornant a la nostra iconoclasta i desmanegada expedició, quan ja no queda a Glasgow més cervesa per a nosaltres, enfilem la London Road i fem cap a Celtic Park. Entrem a la grada assignada a l’afició visitant, just a tocar de la grada Lisbon Lions. La de l’altre cap és la grada Jock Stein. Com hem dit, ‘Lisbon Lions’ és el nom amb què passà a la posteritat l’equip del Celtic que va guanyar la Copa d’Europa a Lisboa el 1967 contra la Grande Inter d’Helenio Herrera.  Jock Stein, que a més té una estàtua a l’exterior de l’estadi subjectant la Copa d’Europa, era l’entrenador que dirigía aquell equip. Perquè ens entenguem, seria l’equivalent a que el Gol Nord del Camp Nou es digués “Dream Team” i el Gol Sud “Johan Cruyff”. Però els paral·lismes entre Celtic i Barça observables  en les qüestions extraesportives finalitzen quan parlem del respecte de cada entitat per la gent que els va fer grans.

Del partit ens n’emportem l’espectacular ambient a l’estadi , la confraternització amb el públic local i unes quantes bufandes del Celtic. Ells s’emporten bufandes culers, estelades i els 3 punts, després d’un partit en què els locals aprofiten les seves úniques ocasions davant un Barça que domina el partit i no es cansa de fallar-ne.

Tornem a Barcelona. Diumenge hi ha partit. Dos tribuneros parlen de la derrota a Glasgow i de tant de toc i possessió “que no serveixen per res”, tot culpa de l’herència maligna del Johan, aquell penques holandès que va venir a Can Barça a fer negoci a costa dels diners del soci i de la paciència del nostre pecident triumfan, i que va tenir la sort que li donessin un equip fet per Clemente, amb el que va guanyar una Copa d’Europa de miracle, i tres de les quatre lligues per les primes que el Pecident pagava als rivals del Madrid. Sandro va fer bé de treure-li la presidència d’honor. Ara només ja manca que ens desempalleguem de les mariconades del filòsof i anem cara a barraca com el Madrid de Mourinho, que aquest sí que en sap.

Signat: Camarada Ròdia.
 

  

Publicitat

Opinió

Minut a Minut