I l’aroma, què dir de l’aroma? Sempre feia olor de mar el meu barri. Quan bufava el llevant, fins i tot assaboríem la salina des del nostre badiu. I la llum, i el brogit i les dèries de la gent també feien olor de mar. I els carrers de Sant Rafel (on s’havia criat el pare), la Rambla (on s’havia criat la mare) i sobretot el de Magatzem (on hi vivia la tieta) feien directament olor de peix. Una casolana i agra fortor que ens omplia els narius i ens fixava en l’ànima l’herència d’una memòria atàvica, feta de generacions lligades al mar.
Ara, de l’antic arenal on s’hi van construir les primeres barraques de pescadors el segle XVIII, quan la vella vila de Santa Maria de Badalona s’esllavissà des del turó d’en Rosés fins a regueró, en diem el Barri del Centre.
I jo, badaloní del centre del Centre, esclau dels meus pòsits ancestrals, em demano, ara que sóc habitant de Dalt la Vila, on és el centre? O millor dit encara: quin és el barri del Centre?
No m’agrada. Mai m’ha agradat aquest nom per al barri. No m’agrada per incert, per erroni. No m’agrada per impersonal i allunyat de la realitat històrica. No m’agrada per una certa connotació elitista, tan certa com maldestrament dissimulada i injusta.
Fa més de trenta anys que visc a Dalt la Vila i mai no he deixat de preguntar-me com és que en diem així d’aquest barri. No, de fet no és això. En realitat sé ben bé perquè en diem Dalt la Vila. Per la mateixa raó que en toponímia fem servir els de Munt i de Vall o de Dalt i de Baix. És a dir, per identificar i distingir per contraposició. Són els Pallars Jussà/Pallars Sobirà, Can Riera de Munt/Can Riera de Vall, Vilassar de Dalt/Vilassar de Mar i una llarguíssima corrua d’exemples que no acabaríem mai de recitar.
Així doncs, Dalt la Vila, contraposat a què? Al Centre? Això no té cap lògica perquè el Centre ja era el propi Dalt la Vila, el nucli urbà d’una Badalona voltada d’altres petits nuclis rurals, a Canyet, a Llefià a Pomar. Una vila que cresqué pel sorral, rodolant des del turó. Una vila que des de “Dalt” baixava cap a mar per construir un barri de pescadors.
Un Dalt la Vila que, per servar la seva identitat en la Badalona que es feia gran, necessitava contraposar-se al nou barri que naixia a Baix a Mar. Les dues cares d’una mateixa moneda. La cara i la creu, el Dalt i el Baix, la Vila i el Mar. El Dalt la Vila i el Baix a Mar.
Hi pot haver un centre geogràfic i fins i tot una centralitat urbana o social. O si voleu, fins i tot un centre administratiu o de negoci, tant és. Però no hi hauria d’haver un Barri anomenat del Centre. Per a mi no té sentit. No té sentit històric, no té sentit social, no té sentit ciutadà, no té sentit cultural, no té sentit tradicional. Mai no ha tingut sentit aquest nom. Al menys al meu entendre i des dels valors plurals en els que crec.
Jo no sóc fill del Centre. Jo vaig néixer a Baix a Mar, diguin el què diguin les plaques dels carrers. I porto gravades en la memòria bàsica de la meva identitat el constant rondineig de les onades, el regust de la salina als llavis i aquella fortor de peix…Ai!…aquella aroma barrejada de sardina, sorell i xarxa molla! Com són d’implacables els records del nas!
Deixeu que m’enyori, deixeu-me que somniï, i deixeu-me que vulgui anomenar pel seu nom al meu barri nadiu i dir que sóc nascut a Baix a Mar.
