Ahir vaig anar a l’acte central de meitat de campanya de Reagrupament, a un Auditori de Barcelona ple a vessar de gent amb ganes de canviar la manera de fer política a casa nostra, sense herències ni hipoteques, amb la força d’un voluntariat que sobta en aquest temps actual de desafeccions polítiques i abandonament dels valors democràtics. Un partit de gent normal, treballadors i emprenedors, de pares i mares de família, avis i joves, que treballen pel bé comú, per canviar la política des de dintre, amb un triple objectiu clar i diàfan: independència, democràcia i treball.
Aquest acte no va ser cobert per cap mitjà de comunicació important, deixant de banda el diari AVUI-EL PUNT, que és un autèntic oasi de relativa neutralitat dins aquest panorama desolador de partidisme i interessos polítics que impera a les nostres televisions, ràdios i diaris, que només informen i parlen dels “sospitosos habituals”.
El debat electoral a TV3 d’ahir s’emmarca dins aquesta tònica general d’agonia democràtica i ofegament conscient d’aquelles veus que no són les dels partits amb representació parlamentària. Totes les intervencions van ser avorrides i previsibles, cadascú repetint la seva consigna i recepta miraculosa de redreçament del país, l’economia i les infraestructures. O d’allò que voldrien que fos Catalunya, una regió dòcil i lleial, espanyolíssima i cosmopolita. Un oxímoron brillant, això darrer, que demostra l’amplitud de mires i el nivell intel•lectual d’aquesta mena de gent.
Al llarg del debat, en Mas va actuar sense perdre mai les formes, amb l’actitud assenyada i impecable, gairebé institucional, d’aquell qui ja es creu per damunt del mal i el bé, com a proper president de la Generalitat. En Montilla, encarcarat i ancorat en les seves tesis més previsibles, amb aires visibles de perdedor. En Puigcercós, batallador i força convincent: potser encara hi haurà qui dipositi la seva confiança en la “gent valenta” d’Esquerra, tot i saber que el seu vot serà un vot que amb tota certesa no servirà per aconseguir la independència ni per a cap altra valentia. L’Herrera, sostenible i color verd esperança, impertèrrit quan tothom atacava (visceralment?) la limitació a 80 dels accessos a Barcelona. Finalment, els espanyolistes de sempre, fent el ridícul amb un discurs falsament bilingüe, aclaparadorament inadaptats, nedant contra corrent, amb un discurs típic d’aquells que en realitat no volen el millor per aquesta terra, sinó per a la seva pàtria, única i indivisible, “unidad de destino en lo universal”.
El cas d’en Rivera és simptomàtic d’un fill d’immigrants, inadaptat ell, que ens voldria a tots immigrants a perpetuïtat. Se’l va veure visiblement alterat quan la Sanchez-Camacho va dir que ella era filla d’immigrants (com un servidor). És el seu taló d’Aquil•les particular, el d’algú que havent nascut a Catalunya, s’estima més anar en contra dels interessos del seu país, tot abraçant la identitat immigrant dels seus pares, però amb actitud de colonitzador bel•ligerant. Ben mirat, segur que aquesta feblesa de caràcter, aquest complex personal, no és culpa seva, segur que ha estat destil•lat pels seus progenitors i família més immediata. Cas calcat i copiat al de l’Alícia Sanchez-Camacho, filla de guàrdia civil que com a mínim se sap filla d’immigrants, encara que amb la boca petita, i ataca ara aquells que han vingut després. Nouvinguts, com els seus pares. Inadaptats, com l’Albert Rivera.
Finalment, tant la Sanchez-Camacho com en Rivera, han demanat que es pugui estudiar en espanyol a Catalunya. Ella, per allò del dret a escollir (quan podrem triar els catalans lliurement el que volem que sigui el nostre país?), i ell perquè defensa un model d’escola trilingüe com el de l’escola on porten els seus fills en Mas i en Montilla. Potser caldria recordar al líder de Ciudadanos que al “Colegio Alemán” el català s’estudia com a una assignatura de llengua estrangera, amb un parell de classes a la setmana, com a molt, i el que és molt més greu, amb certificats de nivell C de català regalats fins i tot a aquells estudiants que no han triat l’optativa de català al batxillerat. Un autèntic escàndol consentit amb la connivència del Departament d’Ensenyament del nostre govern. Obtenint així una convalidació d’estudis basats en el currículum alemany, i l’espanyol, però no pas el català. És aquest el model trilingüe que vol i demana el Sr. Rivera?
