Un cop passada la ressaca electoral i abans que comenci a caminar el #pacteperlallibertat, voldria compartir un parell d’apunts, un neguit i una convicció entorn el panorama resultant del 25N i el procés de transició cap a la independència endegat l’onze de setembre de 2012, que culminarà amb la consulta de 2014.
Un primer apunt, sobre la percepció del procés a la capital de l’Estat espanyol i la seva resposta. A Madrid van celebrar el 25N com un fracàs del projecte sobiranista d’Artur Mas, sense comptar que el Parlament resultant afavoria als partidaris de l’Estat propi, i reforçava la majoria parlamentària del dret a decidir. Després de l’acord entre Junqueras i Mas, a Madrid han reaccionat i tornen a disparar la seva artilleria. La que van desplegar durant la campanya electoral era una broma comparat amb la que vindrà. Ens equivocarem si comptem que seran ineficients i matussers. Malgrat ens sembli que fabriquen independentistes a cada declaració, també són capaços de fer forat amb l’estratègia de la por. Haurem d’estar preparats.
Un segon apunt, sobre la percepció inicial dels resultats del 25N per part de CiU, que va confondre la pèrdua electoral amb el debilitament del procés. L’enfocament de la campanya en que tota la responsabilitat requeia en el lideratge d’Artur Mas fou un error, en un moment on el dret a decidir era més transversal que mai. L’electorat els va esmenar sense treure un bri de força a la proposta, i Esquerra ha actuat amb generositat donant estabilitat al nou Govern perquè organitzi la consulta. Però caldrà més generositat per part de tots i ampliar l'acord a la resta de forces polítiques i socials favorables a l'exercici del dret a decidir, cercant el màxim consens possible. Seria un error creure que l’acord entre CiU i Esquerra abasta la pluralitat de sensibilitats favorables a la consulta que existeixen a la societat catalana.
El neguit: durant els darrers dos mesos el debat polític ha estat centrat al voltant del com (el procés de transició a l'Estat propi) i del quan (la realització de la consulta per la independència), però no del què: el model de país que volem. Serem capaços de bastir una proposta d’Estat que doni resposta als anhels d'aquesta majoria? Sé que en política la gestió del tempo és fonamental i que cal aprofitar el “momentum” que impulsa l'anhel sobiranista de la ciutadania. Però ens cal construir en l’imaginari col·lectiu una alternativa d'Estat que sigui percebuda de manera clara i nítida, perquè aquesta sigui abraçada per la mateixa majoria social que defensa el dret a decidir. La futura República catalana encara apareix com un ens indeterminat, ple d’interrogants. I si bé una Catalunya independent és una oportunitat que il·lusiona, és més per contrast amb una Espanya que no ens accepta com som i lentament ens enfonsa en la misèria, que per ser una alternativa perceptible, creïble i concreta. La vella cantarella de primer la independència i després ja discutirem com volem l'Estat no serveix, genera recels, i no suma.
Finalment, la convicció. Cada dia que passa veig més necessari que focalitzem bona part dels esforços en ampliar la majoria social per la independència a la nova ciutadania. I caldrà bastir una proposta el màxim d’inclusiva possible, perquè esdevingui atractiva a aquells sectors que si bé són favorables a la realització de la consulta, no veuen clar el seu lloc en una Catalunya independent. Parlo de totes aquelles persones que encara hem de sumar, que són més vulnerables davant la campanya de la por, que sovint s'han sentit exclosos del país que els ha acollit. Són els vells i els nous immigrants, els que van venir a treballar i han decidit quedar-se i fer d'aquesta la terra dels seus fills. La proposta de l'Assemblea Nacional Catalana perquè les persones immigrants puguin votar a la consulta és una condició necessària però no suficient per vincular-les de manera efectiva al procés d'independència. La nostra obligació és incorporar-los i fer que se sentin protagonistes del seu futur, com la resta de nosaltres. Només així, guanyarem!
