Han passat pocs dies des que va començar l’any però ja tenim la que sembla que serà, de moment, la paraula de l’any: ATZUCAC. L’hem escoltat o llegit des del mateix dia 1 de gener en boca de molts tertulians, periodistes, analistes, politòlegs o d’altres personatges que analitzen cada dia l’actualitat social i política. Jo avui mateix crec que l’he trobat 3 o 4 cops, però no només als programes i les notícies de televisió o ràdio, sinó també i sobretot a les xarxes socials.
La seva definició més clàssica ens diu que és un mot que prové de l’àrab, documentat en català des de molt antic i que significa essencialment ‘carrer estret’. És a dir que es tracta d’un carrer o camí sense sortida, bloquejat. També es pot dir ‘carreró sense sortida’ o d’una forma molt més expressiva: cul-de-sac, aquesta altra, però, d’origen occità.
En urbanisme els atzucacs són els camins de pas pels vianants entremig de construccions, més freqüents en les parts més antigues de les ciutats, que són utilitzats pels serveis i les sortides laterals i que es veuen sovint a les pel·lícules americanes on s’amaguen els delinqüents per escapolir-se de la policia que els persegueixen i on viuen els rodamóns sota o sobre de cartons i papers. Poden ser llocs foscos, sòrdids i perillosos per causa dels atracaments però la majoria de les planificacions urbanes modernes ja no els incorporen.
El seu sentit figurat, que és del que es tracta aquí, és el d’embolic, potser d’un embolic o problema ‘sense sortida’. Com del que parlava un famós partit polític català a les darreres eleccions al Parlament quan deia ‘no quiero lios’: No vull embolics… Estalviar qualsevol possibilitat de trobar dificultats pel camí era l’objectiu central d’aquesta força política immobilista.
En la teoria dels jocs, però sobretot en els escacs, un atzucac és una posició igualada on el jugador que ha de moure, pel fet de moure, empitjora la seva posició. Pels escaquistes, que valoren cada jugada com una oportunitat vital pel joc i pel triomf, fins i tot quan qui comença la primera jugada té més possibilitats de guanyar, haver de moure, obligatòriament, per perdre segur és un gran contrasentit.
En aquest joc, l’atzucat és una paraula equivalent a l’alemanya ‘zuzwang’. En aquesta posició qualsevol moviment que pot fer el jugador, que probablement voldria no fer i restar sense moure’s, li comporta perdre la jugada, el possible avantatge i possiblement també perdre finalment el joc. Vol dir que inevitablement la situació posterior d’aquest jugador serà pitjor, encara que com que sovint es dona en els moments finals de les partides, també pot desembocar en un moment d’equilibri i en una resolució de ‘taules’ o d’empat, que també pot ser una victòria en certa mesura.
Quan aquest fet es dona per les dues bandes i els dos jugadors perden en el següent moviment obligatori el nom és també d’origen francès: ‘trebuchet’, que és com s’anomenaven alguns artefactes de guerra medieval per assaltar els castells i les fortaleses. Però això és encara més singular.
Pot semblar que estic parlant del moment actual, ben singular, que vivim a Catalunya, però no. En realitat podria referir-me més aviat a la situació espanyola després de les eleccions del passat desembre o també a la problemàtica que afronta, si és que ho està fent, la comissió europea davant la crisi dels refugiats, la més important des del final de la Segona Guerra Mundial.
Per cert,Jordi Pujol va escriure un llibre que es deia ‘El caminant davant del congost’. El caminante ante el desfiladero segons la seva traducció al castellà. Un congost és una paraula diferent per parlar del mateix: un pas estret, insegur, difícil…
El cas és que la vida i la política són més complexes i no són un joc. Per que als escacs no es pot fer ‘un pas al costat ni un moviment enrere’ però a les pel·lícules els atzucacs dels carrers de Brooklyn sempre tenen sortida.
I a Catalunya ara que fem? És el que ens preguntarem si estem en un atzucac. Com sortirem? Com trobem la nostra solució?. Doncs anant endavant per que estem a la vida real i no estem jugant a escacs o dins una pel·lícula.
Avui sembla una mica més fàcil i més aprop.
