Un nou episodi del Mite de Sísif, versió catalana. El Conseller d’Economia i Coneixement, Mas-Colell, afirmava dilluns passat que els comptes públics presentats pel PP eren un desastre i que l’augment de l’IRPF asfixiava Catalunya, una anàlisi coincident amb la que feia el President Mas a Londres, on denunciava el drenatge fiscal continu d’Espanya cap a Catalunya. I malgrat tot això, ahir Duran i Lleida beneïa al Congrés espanyol els comptes públics presentats per Rajoy i CiU els votava a favor. I ja ens veiem un altre cop carregant com a país l’enorme pedra que ens llasta les possibilitats de desenvolupar-nos i sortir de la crisi.
Com s’entén això? CiU va arribar al Govern de la Generalitat prometent el Concert Econòmic (després canviaria la terminologia per Pacte Fiscal) en el marc d’una transició nacional. Però els dies passen i enlloc d’encaixar la ma estesa que els hi ha mostrat ERC per fer visible la voluntat de liderar una majoria pel Concert Econòmic i la Transició Nacional, CiU torna a la cerimònia de gestos i acords amb el PP, als antípodes d’allò que havien promès als seus votants i a tota la ciutadania.
Com a la pel·lícula “Atrapat en el temps” on Bill Murray es veu abocat a viure un cop rere l’altre “el dia de la marmota”, sembla com si CiU estigués abocada pactar un cop rere l’altre amb el PP. Estaria bé que CiU parés compte en que, a la pel·lícula, només quan Murray fa el que li dicta la consciència pot sortir del bucle, i si fem cas als indicadors de la consciència de CiU, ja siguin les reflexions del President Pujol o els desitjos que expressen els electors convergents a les enquestes d’opinió, només h ha un camí: saltar la paret. I de la ma del PP no la podrà saltar per molt que ho cridi als quatre vents.
