Dijous, 29 d'octubre de 2020 - Edició 826
La República

Artur Mas ‘Sí’, Artur Mas ‘No’

Avui fa cinc anys justos de la manifestació del 10 de juliol contra la sentència que anihilava l’Estatut de Catalunya que aprovava el Parlament de Catalunya, un intent de propiciar […]

El Dietari del Procés
El Dietari del Procés 10/07/2015

Avui fa cinc anys justos de la manifestació del 10 de juliol contra la sentència que anihilava l’Estatut de Catalunya que aprovava el Parlament de Catalunya, un intent de propiciar un canvi de l’Estat espanyol en el sentit federal, tal i com avui “defensa” el PSC. Aleshores el PSC amb l’ajut del PSOE, el PP i totes les eines d’un Estat gairebé omnipotent acabaven amb la voluntat d’un poble que havia aixecat la llança a favor de la seva supervivència –una vegada més- després d’un debat més feixuc que el del procés que vivim avui.
 

Aquest tràmit era totalment necessari per obrir els ulls. Ho va fer la societat, que va empènyer a José Montilla, un dels presidents més incompetents i grisos de la Generalitat de Catalunya –que avui ocupa menyspreant l’honorabilitat de la Generalitat, una cadira al cementiri d’elefants espanyol- a dir “Ai d’aquells!” Això és el més proper que ha estat el PSC mai d’una posició independentista. El dia següent, empès per l’estela de Carme Chacón, claudicava, una vegada més. La darrera.
 

Fa cinc anys tot just ens adonàvem que érem majoria i que només depenia de nosaltres arribar fins al final, i retornar la dignitat a una terra que ha vist alguns dels comtes-reis més importants de la història. Avui el partit més revolucionari de tots, Convergència Democràtica, amb el seu president al capdavant, ha arraconat totalment els cants de sirena de la burgesia i els renecs i les misèries del seu soci de federació per posar-se al capdavant –ja era hora!- dels desitjos del poble.
 

Avui es troba a les portes del seu –i del nostre- somni: la unitat política de l’independentisme en una candidatura capaç d’obtenir una majoria absoluta capaç de trencar finalment amb Espanya. Mentre la gent es baralla amb si una fòrmula o una altra és millor, ell té la responsabilitat de tornar a pensar què pot ser millor per la unitat i pel país. Personalment sóc partidari que Catalunya posi tota la carn a la graella amb aquest all-in polític. Entenc que sectors de l’esquerra -que se sacrificarien igualment- però, creguin que la seva presència pot conrear el debat de curta volada de l’esquerra populista (podemos i ICV), que vol transformar les eleccions en un plebiscit contra el president Mas.
 

No errem el tret. Són aquest darrers els qui han traït el país, i els qui el tornarien a trair una vegada i una altra canvi de promeses de fira itinerant, o d’un sac de fesols tendres. I així, fins que la Nació perdés la glòria, i finís com a tal. Als que ens queda dignitat, ens deixarem la pell per la proposta que els partits independentistes ens posin damunt la taula, perquè avui potser ens sembla que ja fa molt que vam superar el 10 de juliol de 2010, però recordin que d’aquí vuit dies en farà 79 de l’inici del llarg silenci.

 

Article escrit  per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

Relacionats