Dijous, 17 de juny de 2021 - Edició 1057
La República

Arnaldo Otegi a Arenys de Munt

De la mateixa manera que sabem que Espanya és per als espanyols una religió, talment com ho és per a Esquerra el cinisme de cantonada, hauríem de tenir clar que […]

Ricard Biel
Ricard Biel 06/09/2009

De la mateixa manera que sabem que Espanya és per als espanyols una religió, talment com ho és per a Esquerra el cinisme de cantonada, hauríem de tenir clar que si el dia 13 de setembre volem que Arenys de Munt estigui net de falangistes que posin la por al cos al ciutadà que sortiria de casa per anar a votar majoritàriament a favor d’aquest dret -no dubto que aquest se sentirà més motivat a fer-ho que qui hi està simplement en contra, llevat dels quatre gats rabiosament contraris-, però no ho farà per por que l’atonyinin, atès que no és endebades que el xitxarel·lo Saura autoritza la manifestació feixista, el que caldria considerar per assegurar-nos una jornada plàcidament democràtica és la presència d’Arnaldo Otegi a Arenys de Munt. Opino que caldria convèncer-lo de la necessitat del solidari sacrifici de deixar-se veure pel poble alçant el braç ostentosament i clamant ben fort “¡Viva Egpaññña!”. Suposo que la Guàrdia Civil el detindria per incitació al terrorisme i la Falange quedaria il·legalitzada a l’acte, se n’anirien amb la cua entre cames, i via neta per a l’honrat ciutadà acollonit.

Facècies a banda, més enllà del darrer cinisme que demostra Esquerra amb la contradicció de fer-se dir independentistes mentre voten al Parlament contra el dret a l’autodeterminació i, per acabar-ho de reblar, de tenir ara el desvergonyiment d’apuntar-se al carro del referèndum d’Arenys de Munt, és interessant el renou que està provocant la qüestió aquests dies. Sobretot perquè observo la contradicció dels inefables de sempre i que ara tiren sorra a la iniciativa argumentant d’una banda que no s’ha de perdre el temps amb foteses no vinculants organitzades per un simple poblet, tenint en compte, ens diuen, la crisi que hi ha i els afers seriosos de debò que preocupen al ciutadà, i, de l’altra banda, la quantitat ingent de tinta i saliva que ells mateixos esmercen per anar-ho repetint. Fins al punt que la reacció ha arribat, faltaria sinó, a instàncies estatals, cosa que fa que jo no les tingui pas totes que la consulta s’acabi realment tirant endavant, acostumat com estic a les habituals tupinades espanyoles d’última hora, aquelles exquisideses d’estat policial que ja ens han dedicat tantes altres vegades, consistents a avortar tot modest indici de cresta catalana alçada, o sigui tota simple exigència del nostre dret fonamental i, doncs, democràtic, a ésser.

Per tant, hi ha consideracions a fer. És precisament el fet que es tracti d’un referèndum de broma i que l’organitzi un simple poble, allò que hauria de posar en evidència al ciutadà encara despistat l’Estat pseudodemocràtic on estem ficats. Perquè és aquesta desproporció entre la naturalesa de la proposta i de la reacció furibunda allò que crida escandalosament l’atenció. Dit altrament, el que està passant demostra que el poble català té molta, infinitament molta més força de la que es pensa quan per fi actua amb fermesa i dignitat, com és ara el cas de les autoritats i la societat civil d’Arenys de Munt. És justament el fet que el referèndum sigui de broma i organitzat espontàniament per un poble -no dubto que els falangistes es perdran pel Corredor del Montnegre abans no el trobin, i això per no parlar de fer-los pronunciar el nom del poble-, allò que evidencia la nostra força com a nació, i per poc que ens proposem emprar-la. És en la modèstia de la procedència de la proposta on rau la seva enorme potència, que fa que hagi arribat a instàncies elevades, però, com s’està demostrant a les clares, amb peus de fang. Arenys de Munt demostra que Espanya és un gegant amb peus de fang. Què més no podrà fer Catalunya?

Senyors, això ja no hi ha qui ho aturi, per més que l’endemà del possible referèndum els mitjans minimitzin l’acte, els seus resultats, i criminalitzin posant al mateix nivell moral a agressors i agredits, els quals simplement s’hauran defensat de les agressions i tanmateix apareixeran als diaris i televisions amb cara d’assassins. L’evidència s’entossudeix a empènyer i ha arribat a un punt que està despertant fins i tot les consciències més anestesiades. Ara ha estat un poble del Maresme, i ningú no dubta -Espanya per començar- que després en vindrà un rere l’altre, com una allau. I a les allaus no hi ha qui les aturi perquè, com les tempestes, de res no serveix desautoritzar-les, llevat de per fer el ridícul amb la desautorització. No sé si s’acabarà celebrant aquest referèndum. Tant de bo. En qualsevol cas, de moment pensem a citar el senyor Otegi a Arenys de Munt el dia 13.