Avui he passat el dia a Arenys de Munt gaudint de la gran -i real- festa de la democràcia. Des del primer moment del matí fins tard al vespre s’ha viscut una jornada marcada per la festivitat i per la tranquilitat. Així som els catalans: seny i rauxa. Ni tan sols quan el petit grup de falangistes, format només per homes, s’ha manifestat amb alguna que altra bandera anti-constitucional (que per sort ha estat eficaçment retirada per la policia que els acordonva) ha passat absolutament res de greu. Quatre crits i prou.
Dir que l’ambient era bo és quedar-se curt. Les habituals batusses per part dels dirigents polítics catalans a les que desgraciadament estem tan acostumats, i que normalment serveixen per fragmentar qualsevol possible unió catalanista, han desaparegut completament. Avui ha estat un bon exemple per veure que la societat catalana real sap anar a una quan la causa és bona. Per tant, no era gens d’estrany veure a gent d’Esquerra (oficialistes i no-oficialistes), de Convergència, de les CUP, de Reagrupament, de Catalunya Acció… i d’altres col·lectius i partits que oblido, però que també hi eren. Sense retrets i sense competicions. Tots, un al costat de l’altre, units per una mateixa causa…
A Espanya però, s’han posat molt nerviosos. Acostumants com estan a les amenaces, s’han quedat ben sorpresos de que un petit poble del Maresme s’atrevís a plantar cara a tot un senyor govern. I com que els espanyols tenen la fatxanderia i la prepotència com a primeres aptituds, han acabat convertint un acte que tenia tots els números per passar desapercebut, en un acte d’importància a nivell nacional. La xuleria espanyola ha propiciat una participació per sobre la que hi va haver quan es va votar l’Estatut, i ha comptat amb uns 300 periodistes acreditats de més de 60 mitjans diferents, alguns d’ells de fora de l’estat espanyol.
De fet, que des d’Espanya s’acusés als catalans de radicals i anti-demcràtics per voler fer un referèndum ha deixat completament astorats als observadors d’arreu que s’han fixat en aquest procés. Voler comparar a qui posa bombes amb aquell qui diposita un tros de paper dins d’una urna és un disbarat gegant, però que a més vulguin fer creure que votar un referèndum és un acte anti-democràtic que mereix ser condemnat, ja no cap enlloc. La democràcia espanyola ha quedat absolutament retratada amb tot aquest procés.
L’èxit d’avui, en tots els sentits, no podrà ser diluït per ningú. Però un cop acabada la jornada cal pensar què passarà demà. Cada vegada són més els municipis que s’han apuntat a aplicar aquesta fòrmula de referèndum popular on, com s’ha demostrat, l’estat espanyol no pot evitar de cap de les maneres. A partir d’ací doncs, caldrà veure si els polítics catalans saben prendre el relleu i liderar aquest procés amb severitat, tal i com el poble els demana i els ha demanat per activa per passiva.
Tal i com es deia en la ‘Declaració d’independència dels Estats Units’: Quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, i és el seu deure, enderrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i la seva felicitat. Serà doncs un acte de valentia, i no un diàleg que Espanya no vol tenir, el que portarà Catalunya a la independència. Per tant, només puc dir: Polítics catalans, uniu-vos i actueu amb fermesa i contundència. El poble us necessita!
