El mocador que cobreix el cabell o hijab és una realitat cada cop més present a la nostra societat, tot i que molt minoritària, i és un fet que ha de ser vist amb total normalitat sempre i quan sigui una pràctica exercida lliurement per la dona i no vulneri els seus drets com a ésser humà. El burca, en canvi, comporta una confrontació amb la concepció democràtica de la llibertat i de la convivència a l'espai públic.
Si bé s’argumenta que, en el seu origen, el burca era utilitzat en alguns països per aïllar les dones de classe alta de les mirades de la gent del poble, avui és una expressió d’acceptació de la dominació sexual de la dona envers l’home. El burca és una expressió patriarcal que, tot i ser residual i diferent a les que estem acostumats, ens interpel·la directament com a societat.
La concepció de la convivència a casa nostra es basa avui en els valors fonamentals de la igualtat, la no discriminació per raó de gènere, ideologia, cultura o religió i el respecte als drets humans, tal i com estan definits per la declaració universal de drets humans. Els drets humans no estan subjectes a cap procés de relativització cultural o religiosa, sinó que són universals i han de servir de guia a seguir en qualsevol cas. O així hauria de ser.
Però sovint s’ha utilitzat el burca per estigmatitzar tota una comunitat. Els vídeos de propaganda electoral de PxC en són una prova evident. I no es pot criminalitzar a tota una comunitat per una expressió de violència masclista diferent a les que estem acostumats, com tampoc es pot criminalitzar a una comunitat per alguna actitud que expressa una convicció religiosa o cultural.
Cal prevenir i denunciar tota agressió sense projectar la responsabilitat a tota una comunitat. I cal, alhora, actuar quan el fet de portar la cara tapada és un impediment perquè la persona pugui ser identificada o necessiti establir un vincle amb l'entorn, l’espai públic. I és fonamental garantir el tracte igualitari en els espais públics comuns, feina, dependències publiques o centres de salut.
El debat electoral que es va obrir fa pocs anys sobre el burca no va permetre encarar el tema de la seva presència a l’espai públic català. I es va acabar utilitzant com a arma llancívola en el debat polític entorn dels costums religiosos de la immigració. El ring on es dirimia aquest combat eren les ordenances municipals i els mitjans de comunicació. I l’Ajuntament de Lleida es celebrà el combat estel·lar de la batalla del burca. Finalment s’aprovà la prohibició en un debat del tot viciat.
Alguns vam opinar que la simple prohibició no era la solució, que hi havia el perill d’estigmatitzar la víctima i no identificar l’agressió, i vam defensar la mediació cultural on es podien solucionar casos puntuals de conflicte al vestir. Se’ns va dir de tot. Ara, el Tribunal Suprem ha tombat la decisió de l’Ajuntament de Lleida. I els arguments de la sentència tampoc ajuden, al meu entendre.
Ens cal un debat seriós i en profunditat al voltant del burca i a través de procediments que no tinguin a veure amb electoralismes de curta volada. I cal que es valori la tasca de la mediació a través de persones del mateix col·lectiu o molt properes en cultura i religió, fent pedagogia i informant a les dones que utilitzen el burca. Una actuació que no pot ser puntual, sinó que ha de formar part d’una estratègia integral de mediació intercultural i d’educació.
I això només serà possible si els ajuntaments disposen dels mitjans econòmics i de la voluntat política per encarar-ho, i no han d'estar pendents de si l'Estat els hi prohibeix desplegar polítiques de cohesió i atenció a la immigració i de promoció de la igualtat de les dones perquè -al parer del PP- no és “competència local”
