Som on érem, amb un jutge que ha campat “a sus anchas”, jugant amb el que a fora d’España no es delicte i conseqüentment no mereix ni presó ni mesures preventives, transformant-lo a España en el delicte més perseguible, condemnable i vigilable preventivament amb totes les mesures hagudes i per haver.
I jugant, també, amb el vot personal i sobirà de més de dos milions de ciutadans de Catalunya, invalidant de fet els drets de membres de les llistes electorals guanyadores a les urnes, sense haver estat impugnades quan, fet el cas, hagués estat el moment, llavors, quan es van presentar aquestes llistes. Aquest error no pot donar dret, en cap cas, d’anar cercant a tort i dret jurisprudències i articles judicials pels que poder justificar aquest gran disbarat que, segurament, ja el sobrepassa a ell mateix.
Rajoy, per mandra, va donar tot el poder executiu a qui no te perquè tenir-lo -prou feina te- , i li va donar carta blanca, i n’hi ha hagut que l’han agafat encantats, si convé extralimitant-se, amb la més completa impunitat i vist-i-plau.
Quan de mal, no només a Catalunya, ha fet la ineptitud, la inoperància, l’arrogància i la prepotència de qui es pensava que España era el que delimitava el seu ideari i els españols eren, només, els que el victorejaven als únics actes on donava la cara.
Però, no es pot esperar massa cosa que pugui donar un altre aire a tot plegat. És més, si algun canvi de temps es pot albirar, si el relatiu antídot PSOE no ho pot evitar, pot ser més del mateix o encara pitjor per España, i conseqüentment per Catalunya, ja que, a falta d’una altra realitat, el que passa allí no es «el problema catalán», com es vol vendre i més d’un ho compra, és un problema español… A resoldre pel govern de l’Estat, que es qui te les eines, les claus, el poder i la responsabilitat final.
Amb tot plegat, mentre em podria sentir enganyat o defraudat per uns, els altres m’han insultat, m’han menyspreat, m’han reprimit, i, entre tots, m’han portat a la confirmació del que penso i a restar esceptic, a tenir molt poca esperança en una solució d’Estat, a tenir que anar encaixant aquest gran disbarat perpetrat contra una part d’España per les seves evidents i històriques diferències -que sempre hi seran- i contra dirigents socials i polítics escollits democràticament a les urnes.
Tot porta a creure que, sense moure’ns, és i serà sempre més del mateix… i si ens volem moure només ens deixen un camí a seguir. Pot ser el més incert, difícil i tortuós però, en tot cas, l’únic.
