Divendres, 24 de setembre de 2021 - Edició 1156
La República

“Apreneu el nostre idioma i costums, o foteu el camp!”

Un fantasma recorre Europa, el fantasma de la xenofòbia. Ja fa temps que passa pel vell continent: Austria, Països Baixos, Suècia, Bèlgica, França, Itàlia, i ara també recorre Alemanya, la […]

Toni Fernandez
Toni Fernandez 18/10/2010

Un fantasma recorre Europa, el fantasma de la xenofòbia. Ja fa temps que passa pel vell continent: Austria, Països Baixos, Suècia, Bèlgica, França, Itàlia, i ara també recorre Alemanya, la fins ara icona centreeuropea de la tolerància i del que és políticament correcte fins a nivells obsessius, resultat dels horrors racistes de la seva història recent.

Primer va ser Thilo Sarrazin a l’agost. Aquest alt responsable del Banc Federal alemany ja va remoure les aigües amb el seu llibre on acusa la immigració (sobretot la d’origen musulmà) de ser la causa de la desintegració de la nació germànica. El senyor Sarrazin va haver de dimitir del seu càrrec al banc.

Llavors l’estat federal va respondre amb un increment dels requeriments i dels recursos per tal que els immigrants s’integrin als valors i costums alemanys, i sobretot, que aprenguin la llengua i la història del país d’acollida. “Llengua, llengua, llengua” és, en síntesi, el seu crit de guerra. Segons el ministre d’interior alemany hi ha 1,1 milions d’estrangers a Alemanya que no parlen l’alemany, i entre un 10 i un 15 per cent dels immigrants no volen integrar-se. Cal, doncs, exposar els nouvinguts a la llengua alemanya tan aviat com sigui possible quan són infants, i per als adults, cursos de 600 hores d’alemany, història, cultura i lleis.

Finalment ahir va ser la cancellera Angela Merkel (i el seu soci a Bavària, el president Horst Seehofer) qui va, no ja remoure les aigües prou turbulentes, sinó ficar més llenya al debat, ja de si prou calent de la immigració i la desintegració de la nació: “Apreneu el nostre idioma, o aquí no hi teniu res a fer!”.

Un de cada tres alemanys pensa que hi ha un excés d’immigrants a Alemanya, i que aquests se n’aprofiten del seu estat de benestar i tolerància. La senyora Merkel va, fins i tot, certificar la defunció de la “multiculturalitat”. Els immigrants que van arribar en gran nombre a partir dels anys 60 no sembla que tinguin cap intenció de tornar als seus països d’origen, contràriament al que els alemanys s’esperaven. No funciona, doncs, la idea que podem viure tots plegats, gent de diverses cultures i llengües. I no funciona, sobretot, en temps de crisi, encara que la crisi a Alemanya ja fa mesos que no ho és pas tant, amb un creixement econòmic que ja voldríem per aquests rodals.

El debat és semblant a tot Europa, i també als Estats Units, el Canadà i Austràlia: de fora vindran que de casa ens trauran: “Vénen a casa nostra, no volen integrar-se ni aprendre l’idioma, i rebutgen la nostra cultura, els nostres costums. Monopolitzen els ajuts socials, i són un focus de criminalitat.” És el brou de cultiu òptim per al triomf d’aquells partits que defensen la xenofòbia, amb major o menor intensitat, com ara la Plataforma per Catalunya, o el Partit Popular a casa nostra.

A França, al Regne Unit, i a d’altres països, els immigrants han de passar un test de cultura i llengua. Els seus ciutadans estan neguitosos perquè els immigrants no s’integren, no parlen prou la llengua del país d’acollida. Són precisament aquests ciutadans amb una llengua i un estat forts al darrere els qui no s’integren quan vénen a viure a casa nostra: Quantes escoles estrangeres incorporen el català amb normalitat, al mateix nivell (com a mínim) que l’espanyol? Jo us ho diré: cap ni una. Però és clar, aquests immigrants no són mai objecte de la xenofòbia i la intolerància dels espanyolistes. Ni Anglada ni Garcia-Albiol, ni la Sanchez-Camacho criticaran la no-integració d’aquests immigrants comunitaris. Tampoc criticaran, naturalment, la no integració de tants centenars de milers d’espanyols que viuen a Catalunya com podríen viure a Salamanca, posem per cas.

A casa nostra la situació és, doncs, molt pitjor. Catalunya és un país que avança ràpidament cap a la seva desintegració, sobretot si ens atenem a les dades que indiquen que la immensa majoria dels immigrants (ja siguin d’origen espanyol, europeu o extracomunitari) no s’adapten als nostres costums i, no només no aprenen la nostra llengua, sinó que la rebutgen obertament, sovint amb grans dosis d’intolerància i violència verbal.

Els meus pares, tots dos d’origen forà, van arribar a Catalunya de ben petits i van aprendre la llengua pròpia i els costums del nou país, que van fer seus d’una manera ben natural. Van aprendre català al carrer, com s’aprenia abans, durant els anys immediatament posteriors a la guerra (in)civil. Ara, amb una població catalanoparlant cada vegada més reduïda, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona on viu la meitat de la població, trobem que els catalans abandonen la seva llengua quan el seu interlocutor té aspecte de fora, o parla en espanyol. Després vindran les queixes (sovint injustes) que els de fora no parlen català: ja els hi parleu, o preteneu que el parlin sense cap necessitat, que l’estudiïn amb ganes i que després ningú no els hi parli?

Quan des de Catalunya parlem de defensar la integració dels nouvinguts en català, i des d’Espanya ens ho volen tombar, és bàsicament perquè aquest tema és realment crucial si volem conservar la nostra llengua, el nostre país, i així ho veuen i perceben els espanyolistes. Però no només amb lleis salvarem la nostra llengua. És infinitament més important que els catalans parlem i escriguem, i consumim i visquem en català, amb tothom, sempre, arreu.

Cal practicar la “intolerància” lingüística, sense excepcions: a Catalunya, en català sempre. Quan va ser el darrer cop que vau mudar-vos a l’espanyol innecessàriament (el vostre interlocutor no parla català però l’entén)? Llegiu normalment en català? Hi aneu al cinema, en català quan podeu? Primeu aquells productes o serveis que són en català, per damunt dels que són en una altra llengua? Les respostes a aquestes preguntes seran una indicació del vostre nivell de colonització mental, i la necessitat i urgència del canvi de xip. El futur de Catalunya està en les nostres mans.