L’Ajuntament de Barcelona ha decidit aturar les llicències per a nous apartaments turístics. Probablement és la decisió més pragmàtica en aquest moment, vist el malestar veïnal generat i la manca de consens polític i social sobre quin model de turisme i de ciutat cal potenciar. Caldrà un debat seriós entre polítics, experts, veïns i diversos operadors econòmics vinculats al turisme, per acordar unes regles de joc clares que prioritzin el bé comú i la sostenibilitat econòmica i ambiental a llarg termini, i superin les mesquineses i petits interessos particulars.
Ho he escrit en alguna altra ocasió: amb les coses de menjar no s’hi juga. I parteixo del principi que el mètode per abordar les polítiques que afecten els ingressos del sector públic i al nivell d’ocupació haurien de ser fruit sempre d’acords transversals estratègics. Dit això, la demanda turística, malgrat la crisi econòmica global, creixerà molt més amb la incorporació de desenes de milions de noves classes mitjanes a Àsia, Amèrica i, aviat, Àfrica. Barcelona és una icona imprescindible per a qualsevol europeu i, cada cop més, pels no europeus. Si hi afegim el vessant de turisme professional de congressos, convencions, reunions d’empresa, està clar que com més aviat ens aclarim quina ciutat volem, millor.
En aquesta demanda creixent no només s’ha de comptar amb el turisme d’alt nivell adquisitiu, sinó amb el de baix nivell. La facilitat de transport fa inútil el debat entre alt cost/baix cost. La gent la tindrem aquí, sí o sí. Però, diria més. Un govern democràtic europeu pot només treballar pensant en els turistes d’alt poder adquisitiu? Les pressions d’alguns lobbies hotelers pot paralitzar la necessitat d’abordar una ampla oferta regulada d’allotjaments i restauració de qualitat raonable i baix cost? En absolut.
Només falta viatjar de Pirineus cap amunt per saber com:
1. Existeixen grans xarxes d’ofertes d’allotjament socialdestinats a famílies o joves amb baix poder adquisitiu, siguin albergs, càmpings municipals, centres de vacances de treballadors…
2. Estan legalitzades tipologies d’allotjaments sense sofisticacions estètiques ni de serveis, així com el model delbed and breakfast que permet a desenes de milers de ciutadans amb pocs ingressos, completar el seu salari o la seva minsa pensió, llogant alguna habitació de l’habitatge on resideixen.
A Catalunya, les reiterades pressions corporatives han impedit obrir aquesta via. Però com que la demanda existeix, ha trobat una escletxa en el que al seu moment va ser qualificat d’habitatge d’ús turístic i en els apartaments turístics, que molts cops no garanteixen ni l’alt nivell de qualitat de l’acollida que pot proporcionar compartir estatge amb el propietari en un bed and breakfast; ni l’alt nivell de civisme i respecte al veïnat que significa aquest model, perquè ja se’n cuidarà el propietari que hi viu tot l’any que el seu estadà compleixi la norma.
El que és una bomba de rellotgeria és llogar habitatges i apartaments on l’amo no hi convisqui a dins. I a sobre que es barregi en una escala on hi ha pisos de veïns de la ciutat. La interferència entre horaris d’oci descontrolats per la manca de presència de l’amo i els horaris de treball dels veïns és un merder garantit. Per això, en el seu moment, en una de les diverses reformes de reglaments que hi ha hagut, es proposà considerar només apartaments turístics aquells que compartien un mateix edifici i que tenien un mínim servei comú que controlés el conjunt del bloc.
En qualsevol cas, fins i tot fent-ho bé, la ciutat molt turística té el risc que es concentrin aquestes activitats en barris determinats on s’acabi expulsant la població autòctona, per l’encariment de preus. I allò que tenia d’atractiu el seu exotisme inicial, acabi essent un parc temàtic de cartó pedra on les botigues i els bars acabin venent només souvenirs produïts a la Xina i tapes shop suei.La regulació i l’intervencionisme molt actiu sobre els usos dels pisos i establiments comercials per part dels ajuntaments, és una obligació pel bé comú: benestar i sostenibilitat econòmica.
MACEDÒNIA
1. Vaig assistir a l’acte Creiem en Catalunya. Dos exalts dirigents socialistes es van adreçar a un auditori ple d’empresaris. Antoni Castells i Germà Bel van denunciar la inviabilitat de la continuïtat de Catalunya en el marc espanyol degut als objectius divergents de les elits dirigents: la casta burocràtico-oligopòlica a Madrid i l’empreneduria majoritàriament industrial a Catalunya. Castell va dir que, per primer cop des de fa 200 anys, els catalans hem desistit d’arreglar Espanya. I Bel va diseccionar la ineficiència de l’oligarquia i dels estats colbertians davant el xoc de la globalització.
2. Només tres empreses de l’Ibex no financer compleixen amb la llei de morositat. La resta estan cometent delictes que no són sancionats: uns 47.000 millons d'euros de deute a les pimes proveïdores. Amb els interessos de demora i l’estalvi financers es pot arribar a representar un terç dels beneficis. Segons Antoni Cañete l’implacable cavaller de l’antimorositat.
3. O sigui que un cop hem vist Oleguer Pujol –amb un parent de Zaplana– fent de lacai d’operacions de grans grups de l’Ibex, i Acebes tirant mà de la caixa B, podríem dir que, els mateixos que extorsionen les pimes amb una morositat delictiva però no perseguida, són els proveïdors dels serveis als ciutadans més cars d’Europa; i són els que corrompen als grans partits del règim per obtenir concessions o lleis al seu servei, via BOE; i amb aquests diners en mans de comissionistes o de caixes B de partits com el PP, es compren voluntats i opinions de la premsa suposadament lliure (cas de Libertad digital).
4. Amb aquest panorama comprendran vostès que encara que el Govern de Rajoy, fins i tot, impugni la macroequesta en què s’ha convertit el 9N, les ganes d’independitzar-se perduraran i creixeran. Començo a conèixer madrilenys que també se separarien d’aquesta casta i caspa.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/10/els_apartaments_turistics_61667.php
