Anirem a votar, si. Amb persones innocents a la presó. Amb partits polítics sense poder fer lliurement la seva campanya amb la tranquil·litat què és de desitjar, i de la que disposen la resta.
Després de que l’Estat hagi deixat ben clar el que és i com és, aplicant un article de la Constitución Española de manera devastadora, i s’hauria de veure si de forma extra-limitada, per arrasar tot el que pot ser o olorar-se com a representació de la nostra identitat pròpia. Cessant el govern electe i democràtic, intervenint l’economia –exterminant les nostres institucions d’estalvi, eliminant les delegacions a l’exterior, i promovent i facilitant la fugida d’empreses a d’altres indrets fora de Catalunya, per reduir el PIB català-, i entrant als cossos de seguretat autòctons, i encara hem de veure de quina manera en la nostra xarxa escolar i en els nostres mitjans d’informació.
A la vegada que ens ha anat deixant mostres del seu gran múscul repressiu, l’exercit, amb contínues demostracions militars amb tota impunitat, per atemorir i crear dubtes.
Mai no han entès, ni han volgut entendre, que així no es convertiran els més de dos milions de ciutadans catalans que, a falta d’altres arguments més seductors, només veuen una cosa: Que la nostra identitat ve de més de mil anys, i de que la tossuderia es una de les nostres virtuts, i és el que ens ha mantingut vius i dempeus, que pot ser ens podran vèncer amb més força i poder però així mai no ens podran convèncer. Com si es podria intentar, com ja hem demostrat en infinitat d’ocasions, parlant, dialogant, negociant.
Fa llàstima comprovar que l’únic camí que en deixen segueix essent el mateix. Ara, potser encara una mica més estret i feixuc de seguir, però l’únic.
Ras i curt, el que es pretén no és res més què la neteja depuradora d’una identitat, d’una llengua, pròpies i diferents, que fan nosa per la uniformitat que és l’obsessió històrica i definitiva, contra les quals tot s’hi val i no hi ha Constitución que valgui, encara que en reconegui la seva existència i que prevegi la seva protecció com una riquesa comú,… Però, clar, si la inseguretat en un mateix fa veure això com una competència, llavors arribem fàcilment al cap del carrer i a on som ara mateix.
Amb l’excusa d’eliminar qualsevol rastre de les incipients estructures d’Estat, de pas, i ja que els ha passat per davant una eina que sembla que els hi permet tot, doncs, per que no fer un dissabte a fons, que en circumstàncies normals seria més difícil, haurien de buscar consensos, i haurien de donar explicacions, sempre difícils d’entendre.
Així de normals, transparents i democràtiques seran les eleccions convocades per tornar a la normalitat de Catalunya i pel bé dels catalans, malgrat que hi hagi, i quedi, la sensació de que, tant si finalment guanya el que es vol que guanyi, com si es manté el sortit de les urnes el 2015, el disbarat al que ens han sotmès, o d’una manera o d’una altra, s’eternitzi en el temps, o encara empitjori i tot l’aconseguit, amb penes i treballs, durant dècades se’n vagi per l’aigüera.
