La Plataforma per Catalunya d’Anglada no és res més que la màxima expressió del racisme latent i institucional que pobla les nostres ciutats. Des del vídeo del PP a Badalona fins les declaracions de Montilla sobre l’amenaça que representa l’arribada d’estrangers per la sanitat pública catalana o comentaris, tant de CIU com del PSC en favor d’una espècie de carnet per punts de la catalanitat. Abans que tot això, i amb un model publicitari de referència, Benetton ha imposat quina és la diferència que ens senta bé. La diferència del folklore que amaga la diferència de la desigualtat i la injustícia social.
L’altre dia, la meva companya de la feina m’explicava perquè era necessari que, en el cartell anunciador d’una festa de barri amb el lema Catalunya pont de cultures, apareguessin, al més pur estil de la diferència de Benetton, fotografies de persones de color o amb aspecte xinès treien la llengua. Què ens diu Benetton amb els seus anuncis? Doncs ens ofereix un discurs moralitzant de mútua empatia entre els distints que oculta i legitima l’abús com a forma de la diferència. En Manel Delgado ho expressava d’aquesta manera orwelliana: Eso es lo que se nos repite desde los altavoces oficiales: "Tended vuestra mano al distinto; demostradle una vez más que vuestra superioridad consiste en que no os sentís -aunque os sepáis- superiores".
Avui el nou racisme és abans que res, tolerant, l’explotació, assetjament…tot apareix dissimulat sota les vaporoses invocacions a les bones vibracions entre cultures Para ello somos colocados ante todo tipo de ferias organizadas por clubes de bondadosos solidarios: semanas de la tolerancia, jornadas interculturales, etcétera. En ellas la pluralidad humana, la misma que podemos ver desplegándose a nuestro alrededor por la calle, es instalada entre comillas en recintos cerrados, con frecuencia de pago, en las que el visitante es invitado a mirar como si fuese un turista a quienes han venido a vivir a su lado.
La meva companya, m’explicava que es feien aquestes fotos perquè ells s’identifiquessin…i clar jo pensava: si li fem una foto a un japonès amb vestit de bailaor (que no hi són pocs, sobre tot a la nostra ciutat) un xinès s’identificarà amb ell? O sense anar a situacions complicades: si li fem una foto a un koreà..qui s’identificarà amb ell, un de Korea del sud o un de Korea del nord…i si ens treu la llengua un caucàsic, qui s’identificarà un txetxè musulmà o un rus ortodox? I si li fem la foto a un pakistanès amb una bombona de butano o amb el vestit taronja..qui s’identificarà…la dona pakistanesa doctora en químiques per la complutense i que ha de dirigir una agència de viatges perquè no pot viure amb una beca post-doc a la nostra ciutat o el que regenta un restaurant de falafels i swarmes a la plaça del Sol de Gràcia?
O sigui…què ens uneix i què ens diferencia? Realment “la diversitat” de la persones que poblen catalunya o barcelona, la podem reduir exclusivament a qüestions fenotípiques,a la seva –segons nosaltres- “ètnia” semblant?…si ens posem al seu lloc…pot ser ens és més fàcil d’entendre: segur que alguna vegada ens ha passat: estem a un altre país i veiem que s’oferta alguna cosa per a europeus (viatges d’intercanvi, estudis a l’estranger..) i la fotografia de l’europeu que apareix…en quina mesura ens identifiquem amb ella?…ens identifiquem solament perquè és blanc…i si és blanc i molt ros?…i si és blanc i va vestit amb corbata? i si és un home o una dona? O ens identifiquem a partir d’un cúmul indestriable de qüestions que ens fan que nosaltres diguem…”ostres jo sóc aquest o aquesta…
Es tracta del de sempre: el perill de reproduir el discurs de la simplificació, de la reducció del conflicte a qüestions d’incommensurabilitat cultural…la tan manegada diversitat cultural va infinitament més enllà de que el nostre nas estigui més cap endins o cap enfora, o que la nostra cultura provingui de molt lluny o del molt a prop.
