Angelina i els Moderns porten als escenaris l’autèntic yé-yé, el dels anys 60, el de les cantants amb faldilla, colors i quadres i les bandes amb corbata i americana (si pot ser, de vellut o de pana). Aquest és el look dels grups dels 60, aquells que feien un pop guitarrer que barrejava swing, rock, twist, txa-txa-txà, boleros i altres espècies populars.
Ells són únics per diversos motius. Primer, perquè reivindiquen i reinventen en clau ieié un cançoner que estava oblidat. Segon, perquè canten en català i, per tant, obren les portes a la normalització d’un munt de gèneres musicals que es van fer famosos als anys 60 i 70.
Amb ganes i amb talent, revisen i versionen intèrprets d’aquella l’època remota com Maria Cinta, Emili Vendrell, Guillermina Motta, Lita Torelló, Nuri, les Germanes Serrano, Josep Coran, Els Picapedrers, The Bonds i fins i tot els protestaies Raimon i Lluís Llach.
El conjunt de Cornellà de Terri, amb uns saxos i uns orgues elèctrics impressionants, recupera el repertori ieié cantat en català i, de la mà de la solista i de la seva veu única, ens fan recordar antigues “boîtes” o festes al balcó, aquelles on la música no era una excusa, sinó la part principal, i on la banda sonora era tan ”guatequera” i tan “discotequera” com ho són els angelicals i moderns concerts dels nous gurús del pop català. Ells arribaran tan lluny com la música sigui capaç d’emocionar-nos i de fer-nos ballar.
Ja no tenim excusa, és en català i resulta fàcil d’entendre. Un, dos, tres…
