Anar contra la nena mora és anar contra Catalunya

Vull aclarir que ni entenc cap religió ni crec que arribi a entendre-les mai, i que totes em semblen un qüento xinu inventat fa segles per manipular la ignorància de les masses i per donar explicacions absurdes a allò que se’ns escapa, i també aclarir que a mi personalment em produeixen totes com una mena d’urticària i que podria afegir molts més etcèteres pejoratius per fer-vos entendre que no hi ha cosa més laica al món que jo i que els meus pares. Dit això, em sembla una atrocitat que es prohibeixin símbols religiosos a les escoles, i parlo de la nena mora a qui no la deixaven anar a escola amb el mocador i que ara ja li han dit que sí que pot anar-hi i tota aquesta història que ja coneixeu. Quina punyetera mania que té la gent d’imposar la seva pròpia moral als altres. Escolta, si tu no vols portar el vel, doncs no el portis, és que de veritat que no sé on és el problema, deixa viure i no toquis els collons, caratxos. La religió és un tret cultural com qualsevol altre, i si en prohibim els seus símbols, per la mateixa regla de tres hauríem de prohibir qualsevol manifestació identitària, i llavors a escola no es podria portar una samarreta de la selecció catalana o de l’espanyola o anar vestida de pubilla o amb un vestit de sevillana. Som éssers indefectiblement culturals, i intentar negar-ho volent embotir per decret l’estúpid axioma de la igualtat, em sembla una estupidesa. Som diferents segons on hem nascut i com ens han educat, i en tot cas, aquest nena no serà més o menys musulmana per anar amb el vel a classe o per deixar-lo a casa. Hi ha gent que diu que fer-li portar el mocador vulnera els seus drets com a nena, i de veritat que això em sembla d’una enorme hipocresia, perquè tots els pares eduquen els seus fill segons els seus valors, igual que a casa meva em van ensenyar que les religions són una bajanada i que el meu país és Catalunya i que s’ha de ser del Barça i que no es pot votar mai un socialista.  
    
No passaria res perquè un nen portés a classe un penjoll amb una creu, ni un tirabuixó ortodoxa. Per què? Doncs perquè els cristians i els jueus són els bons i els moros són els dolents, i perquè el problema no és el fet de portar un motiu religiós, cal dir-ho ben clar, sinó que el problema és que no ens agraden els moros. I sóc la primera a reconèixer-ho. Ho dic ben alt: A mi no m’agraden els moros, no m’agraden no m’agraden no m’agraden. I clar que puc trobar un moro que em sembli fantàstic, o dos, o tres, o quatre, però en general em molesten perquè són uns pesats i perquè tenen una manera d’entendre les coses absolutament diferent a  la meva. Racisme? Tu mateix, pensa el que vulguis, però per mi racisme seria voler-los fer fora, i jo això no ho dic, perquè entenc que tenen països de merda i que la gent ha de poder ser lliure per anar allà on vulgui sempre i quan no pretengui obligar-nos a compartir els seus dogmes, i de moment a mi cap musulmà m’ha volgut imposar res, i si algun dia ho volen fer, t’asseguro que el meu discurs serà molt diferent a aquest. En fi, que respecto que siguin aquí però que alhora reconec que no em cauen bé, mira, i m’aguanto igual que m’aguanto d’haver de tenir un president que és d’Espanya, i és per això que vivim en democràcia i és per això que hem lluitat tant per poder fer el que ens peti, i ara no parlaré del dèficit democràtic de l’estat espanyol perquè l’article d’avui no va d’això. 

D'acord que els immigrants han d’adaptar-se a Catalunya i que han d’aprendre català i que han de saber qui era Ramon LLull, però que tinguem el dret de voler-los integrar i que ells tinguin el deure de fer-ho, no vol dir que puguem obligar-los a renunciar a les seves expressions identitàries. I no només no ho hem de fer per un mínim sentit democràtic, sinó també per estratègia, per pragmatisme, perquè el més probable és que si aquesta nena creix a Catalunya i veu respectada la seva cultura materna, arribi un dia en què ella, o potser els seus fills, decideixin triar els nostres valors abans que els del seu país d’origen, però en canvi, si comencem a oprimir-los amb imposicions gratuïtes per fer-los nostres a un ritme revolucionat i forçat, la jugada se’ns pot girar en contra, i llavors potser no hi haurà ni un sol Mohammed que es vulgui sentir català.