El Sàhara Occidental pateix un dels conflictes més antics oblidats del món. Des que el 1975 Espanya abandona el territori, signa el repartiment del país entre Marroc i Mauritània i deixa a la seva sort una població que des de finals dels 60 reclamava la independència nacional, el Sàhara Occidental esdevé un dels darrers territoris que queda al mapa pendent de descolonització segons els paràmetres de Nacions Unides. Avui Espanya te el dubtós honor de ser la darrera potència colonial en desatendre les seves responsabilitats com administradora del territori saharauí. Una situació que va aprofitar el Regne del Marroc per ocupar il·legalment el territori, espoliant-ne les riqueses naturals i reprimint-ne la població.
El resultat és que fa més de 30 anys centenars de milers de persones van haver de fugir de la guerra i de la repressió del rei Hassan II i avui viuen en immensos camps de refugiats al desert algerià en condicions d’aïllament i d’extrema pobresa. L’altra cara de la moneda és la situació que es viu als territoris ocupats pel Marroc després de la Marxa Verda de 1976, on les detencions, la tortura i la presó són el pa de cada dia per la població que surt al carrer a manifestar-se. Una ocupació il·legal protegida per un mur construït per l’exèrcit marroquí que divideix el Sàhara Occidental i que està infestat de mines antipersona, bona part de les quals d’origen espanyol. I es que l’Estat espanyol és un dels principals proveïdors d’armes al Marroc, tal i com han denunciat repetides vegades organitzacions com Intermón Oxfam o Amnistia Internacional. Només durant l’any 2008 Espanya va exportar armes al Marroc per valor de 113,9 milions d’euros.
Davant d’aquesta situació són moltes les entitats, les ONG i les famílies catalanes que porten anys solidaritzant-se amb el poble saharauí, ja sigui patrocinant caravanes d’ajuda humanitària, acollint infants durant els mesos d’estiu, o sortint al carrer per exigir a les institucions el compliment de les resolucions de Nacions Unides per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Per això no és casualitat que durant aquests dies la ciutat de Barcelona aculli la reunió de La Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Sahrauí (EUCOCO), una trobada que s’ha vingut realitzant de manera continuada des de 1975 a diferents ciutats europees
Fruit d’aquesta voluntat, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya i el Front Polisario signaven un conveni marc el 2005 que seria renovat el 2008. Un conveni que ens permetria impulsar projectes de cooperació, d’assistència humanitària i de sensibilització per valor de més de 4 milions d’euros durant els darrers sis anys per contribuir a la millora de les condicions de vida de la població sahrauí als camps de refugiats de Tinduf i als territoris alliberats del Sàhara Occidental.
Però el problema del Sàhara Occidental no és d’arrel humanitària sinó política, i necessita solucions polítiques. Solucions que passen per l’exercici del dret a decidir en llibertat. I mentre aquestes no arriben, caldrà donar resposta, tal i com aquests dies ens reclama l’activista Aminatu Haidar, exiliada del seu país a la força per escriure en un paper que el seu país era el Sàhara Occidental i no el Marroc.
Algú podrà dir que aquesta no és la nostra causa, i que cal teixir aliances amb el Marroc. Absolutament d’acord en enfortir la relació amb els nostres veïns del sud, però no a costa dels drets humans, dels drets polítics i del desenvolupament humà. I menys encara per legitimar una ocupació il·legal als ulls de la comunitat internacional. Per això hem de ser coherents i no afluixar ni un mil·límetre en la defensa del dret a l’autodeterminació del Sàhara Occidental.
Catalunya continuarà cooperant amb el Marroc i ampliant les oportunitats per a la població més vulnerable del país d’origen de molts dels nostres conciutadans, però no per això deixarà de defensar el dret a decidir al Sàhara Occidental, ni a cap altre lloc del món.
