Divendres, 17 de setembre de 2021 - Edició 1149
La República

Amb Esquerra independència fiscal, sense Esquerra pacte fiscal

Ahir recordava, amb un company de la comarca, el dia i el moment que un capità del PSC en un sopar em va assegurar que Esquerra (desconec qui li havia […]

Joan Tardà
Joan Tardà 22/05/2012

Ahir recordava, amb un company de la comarca, el dia i el moment que un capità del PSC en un sopar em va assegurar que Esquerra (desconec qui li havia proporcionat la informació) demanaria el sí en el referèndum de l’Estatut malgrat les retallades. Ens ho “garantia”. Jo li vaig dir que Esquerra no legitimaria un Estatutet i així va acabar la qüestió. El temps dirà, va concloure.
Certament, Esquerra va fer santament i, crec, que el temps ens ha donat la raó. La via autonomista està morta i ben morta, tal com s’evidencia en la manca de capacitat del règim postfranquista fins i tot per respectar les seves lleis, el procés de recentralització i de desmuntatge de l’administració autonòmica, el cul-de-sac econòmic i la fallida de l’Estat espanyol.
Ara, som en un altre escenari. En l’imaginari d’una majoria de ciutadans ja s’ha instal•lat l’idea política que destil•la la realitat de l’espoli. No ens en sortirem –s’afirma- sense la superació d’aquesta rèmora, raó per la qual fins i tot l’autonomisme/nacionalisme poruc de CiU s’ha hagut de replantejar el discurs hegemònic durant els darrers trenta anys de les bondats de l’encaix profitós amb Espanya.
No obstant, el vertigen que genera aquests escenari en les mentalitats conservadores/classistes del catalanisme convergent i les pressions dels lobbis econòmics actuen de llast, raó per la qual tendiran a complementar-se amb les misèries discursives meselles del PSC, a qui els lobbis polítics i econòmics espanyols també condicionen.
A partir d’aquí, comença a dissenyar-se la gran mentida del pacte fiscal devaluat, la primera fase de la qual intentarà fer creure que, en nom de la unitat d’acció amb el PSC, no cal partir de la independència fiscal, com a sinònim de Concert, sinó de la cerca d’un acord amb l’Estat que millori el finançament (vat-aquí el pacte fiscal!). Això sí, sense convertir en condicio sine qua non la creació d’una Agència Tributària catalana no compartida amb l’administració espanyola, la capacitat normativa de la tributació i la liquidació a final d’any de les quotes convingudes. I punt.
Comença, doncs, el ball de la confusió. Aigualir, confondre, baixar el llistó per no emprenyar Espanya…
El problema per a qui intenti fer trampes, després de la gran estafa de l’Estatut, és que sense l’independentisme i, sobretot sense Esquerra, la seva proposta no passarà l’ISO de qualitat que exigeix la societat catalana.
El capità del PSC que em va “garantir” el sí d’ERC a l’Estatutet sap que, els republicans, tot i les dificultats i problemes que comporta, sempre som coherents amb el nostre ideari.